Maria Lluïsa Hurtado: “Els sahrauís mai no perden la fe ni l’esperança”

L’associació Creuem Fronteres, entitat de la qual Maria Lluïsa Hurtado és presidenta, encara una trista realitat, la de posar punt final a les caravanes humanitàries que s’organitzen des d’Andorra a benefici del poble sahrauí. Després d’anys de desgast i dificultats burocràtiques i administratives, s’estan valorant alternatives per a continuar prestant suport a aquesta comunitat, però el que sí que és un fet és que l’últim comboi sortirà del Principat a principis d’abril i, per a acomiadar-se de forma especial, l’associació està ultimant els detalls d’una col·laboració amb el cineasta Hèctor Romance, qui rodaria un curtmetratge sobre l’expedició, i el compositor Juli Barrero, qui oferiria un concert al camp de refugiats sahrauís.

Per: Elena Melgarejo i César De Pablos · Fotos: Mireia Medeiros

Com va néixer Creuem Fronteres?

A Andorra, hi havia una associació dedicada a l’acolliment de nens sahrauís dels camps de refugiats, que venien a passar l’estiu al país. L’associació, durant 10 anys, feia aquesta feina fins que ens vam trobar amb problemes burocràtics al Govern, la qual cosa va fer que els nens ja no poguessin venir. Com que, durant set anys, jo havia estat mare d’acollida de la mateixa nena, em sabia molt greu deixar-la i no continuar donant suport a un poble abandonat i oblidat durant 48 anys, amb el qual s’estan incomplint els drets humans. Cal dir que era molt important que els nens vinguessin a Andorra, ja que se’ls hi feia revisions mèdiques, anaven al dentista, coneixien altres cultures, els hi compraven material escolar, i també els hi donàvem menjar…

Llavors la vostra feina també tenia un vessant educatiu.

Exactament. Penso que no hi ha arma més poderosa que l’educació per a canviar el món, especialment per a uns infants que porten 48 anys oblidats a un camp de refugiats, amb gairebé 200.000 persones apàtrides, sense papers.

Quines són les condicions d’aquest camp de refugiats?

Són els desplaçats de la Marxa Verda que el Marroc va emprendre per a ocupar el Sàhara espanyol, el novembre de 1975. Aquestes persones estan ubicades a una zona prestada per Algèria, no tenen casa pròpia i sobreviuen gràcies a l’ajuda d’aquell país i de la comunitat internacional. Per exemple, a banda d’oferir llars d’acollida, tota Espanya dona suport material al poble sahrauí.

Per la quantitat d’anys que porten a Algèria i pel nombre de persones que hi són, el poble sahrauí és gairebé un país de facto a dins d’un altre.

Podria dir-se que sí. Viuen a un país que no és d’ells, a una zona prestada i no hi tenen futur. No és un país amb l’estructura pròpia d’una nació i això comporta un gran problema.

Per exemple?

T’esmentaré un d’ells. Els nens i nenes tenen una molt bona educació, ja que hi poden estudiar. Les nenes ho fan a Algèria, però els nens marxen a Cuba a estudiar Medicina i, quan acaben, com que no tenen papers, han de tornar al seu ‘país’, però no poden exercir la seva professió, perquè el poble sahrauí no està reconegut com a país.

Vostè ha pogut tractar amb persones del poble sahrauí. Què pensen de tot aquest conflicte i de la seva situació?

Ells saben que van perdre el seu país, però tenen fe de poder-lo recuperar algun dia, cosa que considero que no passarà mai, però ells mai no perden la fe ni l’esperança. Són un poble pacífic, obert al diàleg, a fer un referèndum, a constituir el seu país i a rebre la seva nacionalitat.

“Penso que no hi ha arma més poderosa que l’educació per a canviar el món”

Abans ha deixat entreveure els obstacles burocràtics. Ens n’explica els detalls?

No entraré en detalls dels problemes burocràtics, però estaven relacionats amb els visats. Val a dir que l’excap de Govern (Toni Martí) ens va dir que la situació responia a una qüestió del govern espanyol, però això no era cert, perquè me’n vaig informar amb l’ambaixador espanyol i era evident que, a Espanya, hi arribaven els nens. Si, fins i tot, a La Seu d’Urgell n’hi arribaven i no podien passar la nostra frontera, evidentment, el problema el teníem a Andorra. Era tan fàcil com prendre la decisió en Consell de Ministres i establir un acord amb Espanya per acollir 10 o 15 nens a Andorra. Imagino que no hi va un interès polític real, principalment perquè potser creien que, permetent l’arribada de nens, d’alguna manera l’Estat trencava la neutralitat i es posicionava d’alguna manera.

I, ara que s’apropen les eleccions, hi ha alguna esperança que això pugui canviar?

Aquest any no vindran. Et confesso que, com a presidenta de Creuem Fronteres, les caravanes humanitàries que fem són molt esgotadores. Ja no es tracta de l’esforç d’anar-hi, tampoc no es tracta d’una manca de solidaritat, ja que la gent del carrer sempre hi ha estat implicada i proactiva, igualment que algunes empreses, entitats i algun comú, als quals agraïm el seu esforç. També cal destacar l’Agora International School Andorra i el Jove Voluntariat Lector, que sempre ens han ajudat, i l’Adrià Mas, que ha produït un vídeo promocional sobre la nostra activitat. Malgrat aquest gran suport, malauradament, quan arriba el moment de demanar un espai per als cotxes, emmagatzemar tot el material o gestionar tràmits de duanes i tot el que això comportat, tot es complica molt més. Em sento molt agraïda de les meves amistats i cercles més pròxims, però la realitat del teixit associatiu a Andorra és molt difícil i tenim un país en què resulta difícil assumir nous compromisos. Jo pensava que amb la pandèmia ens tornaríem més solidaris, però els resultats demostren tot el contrari.

Vista la complexitat de la realitat dels sahrauís i dels entrebancs burocràtics, continueu donant suport a aquest poble d’alguna manera?

Les famílies d’acollida hem mantingut una continuïtat i enviem paquets de forma periòdica als camps de refugiats. A Sevilla, hi ha una empresa que marxa cada mes als camps de refugiats i nosaltres, de manera online, comprem allò que puguin necessitar els sahrauís. Malauradament, no els hi podem enviar productes frescos, però l’arròs, les galetes, la pasta i productes d’higiene, entre altres, els permeten sobreviure-hi.

I a banda d’això, teniu prevista una nova caravana?

Sí, l’objectiu és marxar la nit del 4 d’abril i agafar el ferri, des de València, el 5 d’abril. Dels prop de 25 voluntaris, una part tornarà el dissabte 8 d’abril, mentre que la resta ho farem entre el 13 i el 14 d’abril. Val a dir que aquesta serà l’última caravana, perquè, definitivament, n’he tingut prou. Sempre hi ha bastons a les rodes, moments en què he d’aparcar la feina per a dependre de tercers i estar a sobre d’ells, en què gairebé ningú ens dona un cop de mà… és molt difícil. En certa manera, m’he sentit discriminada, ja que he vist que, si vas sota el paraigua d’un nom internacional, no hi ha cap problema; però, si no tens aquesta sort, tot és més dur. Han estat 14 anys molt intensos, però penso que no cal forçar les coses ni patir contínuament. A tots els que sempre hi han estat, els hi agraeixo tota la seva bona voluntat i suport malgrat les dificultats.