Mònica Codina, lluitadora, perseverant i feminista

Així es defineix Mònica Codina que va néixer a Barcelona en el si d’una família formada per sis dones. Va començar els seus estudis de Psicologia, a la Universitat de Barcelona, i els va acabar, a posteriori, a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), mentre treballava. Es va instal·lar des de molt joveneta al Principat i, juntament amb la Susagna Arasanz, va ser una de les primeres dones en formar part del consell executiu d’una entitat financera al país. La seva carrera professional va destacar dins del món empresarial i també dins de l’àmbit polític. Va ser secretària d’Estat de la Funció Pública, ministra de Salut i Benestar i també consellera de Promoció Turística i Comercial al comú d’Andorra la Vella.

L’any 2013 va ser l’encarregada de liderar una campanya per a la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics, amb la qual va recollir prop de 4.500 signatures i va rebre el suport de la població andorrana a favor d’aquesta causa. L’any 2021, tot coincidint amb la celebració de l’Assemblea General Ordinària de l’ADA (Associació de Dones d’Andorra), va assumir la presidència de l’entitat, obrint una nova etapa en l’associació, en la que continua treballant pels drets de les dones.  

Fa 7 anys va ser portada d’una de les primeres edicions de la revista Dona Secret. Del 2015 fins ara, què ha canviat en la vida de Mònica Codina?

Han canviat moltes coses, perquè han passat molts anys. L’any 2015 encara estava vinculada a la meva activitat professional i política, en canvi, ara en l’àmbit personal, la Mònica Codina pot disposar del seu temps, i es dedica a fer el que realment li ve de gust.

S’ha jubilat?

No diria que estic jubilada, però sí que m’he anat retirant d’algunes coses que tenia sobre la taula. El meu negoci de tota la vida ho continua portant la Dolors, la meva sòcia, que juntament amb unes grans professionals ho estan tirant endavant. Des del punt de vista personal es podria dir que estic prejubilada voluntàriament i ara tinc la possibilitat de disposar millor del meu temps. Tota la meva vida he estat molt involucrada en tot el que he fet. He ocupat llocs de molta responsabilitat i he estat sota molta pressió, però arriba un moment en la vida on has de dir: fins aquí hem arribat! Crec que només hi ha una vida i està per gaudir-la, però és clar, sempre que es pugui. Això és justament el que estic intentat fer en aquests moments, gaudir de la vida i del meu temps.

Deia que amb el pas del temps han canviat moltes coses en l’àmbit personal de la seva vida però, en qüestions d’igualtat i com a país, creu que hem evolucionat?

És clar que sempre n’hi ha de canvis però, fins al moment i, des d’un punt de vista substancial, encara no es veuen transformacions molt importants en els darrers anys a Andorra. L’aprovació de la Llei d’Igualtat entre dones i homes és un pas molt important per al nostre país, tot i que encara falta que es desenvolupi. Ara que és una realitat, estem esperant que es posi en funcionament perquè, si tenim una llei, però no es posa en pràctica, és com escriure sobre paper mullat.

L’aprovació de la Llei d’Igualtat entre dones i homes és un pas molt important per al nostre país, tot i que encara falta que es desenvolupi

Molta gent no sap que vostè va ser la primera dona a parlar en català a les Nacions Unides, si no recordo malament va ser l’any 2001, què va suposar per a vostè aquella fita?

Va ser una fita molt interessant i important poder representar al meu país davant d’un organisme internacional d’aquest nivell. Ho vaig fer amb molt orgull i il·lusió, perquè és un organisme on es pot transmetre a tots els països què està fent Andorra en els diferents àmbits. Vaig anar-hi dues vegades, una per parlar de la problemàtica de la SIDA i, una altra, l’any 2005, per tractar temes d’igualtat. Recordo que en aquell moment, quan vaig ser ministra, des del meu partit no em van deixar posar el nom de Secretaria d’Estat d’Igualtat, es va anomenar d’Estat de la Família. Més enllà del nom, considero que no va ser una batalla perduda, ja que a partir d’aquell moment va començar una campanya molt forta per potenciar programes i polítiques d’igualtat al Govern d’Andorra. En aquest sentit, em sento molt satisfeta de tot el que hem anat generant, tot i que encara queda molt camí per recórrer. Perquè cal recordar que, si volem que hi hagi polítiques d’igualtat, cal comptar amb persones al capdavant d’aquests objectius que creguin en aquestes.

La seva lluita pels drets de les dones va començar quan vostè va ser secretària d’Estat de la Funció Pública?

La meva lluita per la igualtat comença molt més abans que la funció pública. He nascut en el si d’una família de dones i sempre he tingut un punt reivindicatiu. A més a més,  he estat una mica rebel. Alguns em diuen que soc la defensora dels drets d’aquells als que se’ls vulnera. El fet de ser dona i estar dins de l’entorn d’una família de cinc dones, ja que tinc quatre germanes, comporta que tinguem una unió i una força increïble. Si haguéssim tingut un germanet, pobre d’ell, no sé què li hauria passat, perquè vivíem en un ambient molt femení i feminista. Soc una de les germanes amb més caràcter i no suporto que el sexe ens limiti. El fet de no poder assolir les mateixes condicions o tenir la facilitat que tenen els homes per a accedir a certs càrrecs, o que siguem víctimes d’una violència que els homes no pateixen, ha fet que sigui una dona encara més lluitadora. A més, aquesta qualitat m’ha permès arribar a llocs que moltes dones no han pogut arribar-hi. Per exemple, a les entitats financeres, que són càrrecs molt masculinitzats i de molta responsabilitat. Per això, vaig ser una de les primeres dones que hi va haver en un comitè executiu d’una entitat financera.

La meva lluita per la igualtat comença molt més abans que la funció pública. He nascut en el si d’una família de dones i
sempre he tingut un punt reivindicatiu

Fa uns anys que està a l’ADA, una associació de dones d’Andorra que es proclama feminista. Tothom sap que la Mònica Codina d’avui és feminista, però ho ha estat des de sempre?

Ho he estat des de sempre, però no vas pel món dient: soc feminista! Però, sí que és cert que, quan vaig entrar a la presidència de l’ADA, vam reivindicar aquesta faceta feminista de l’associació perquè, si és una entitat que defensa els drets de les dones per concepte, ha de ser feminista. Però el que passa és que la societat patriarcal en què vivim ha fet que la paraula feminisme tingui una connotació negativa. A vegades, trencar aquest model de societat i estereotips, que són convenients només per alguns estrats socials, ho dificulta molt, perquè no interessa. Hi ha gent que es dedica a difondre el típic discurs de la ‘feminazi’, però el més trist és que hi ha dones que se sumen a aquest discurs, indubtablement, això no ajuda gens. Per tant, nosaltres seguirem amb la nostra lluita, independentment del que aquestes persones creguin, perquè no tornarem a aquell model de societat, on les dones s’havien de quedar a casa i no tenien dret a decidir, això és inacceptable i no ho permetrem.

La societat patriarcal en què vivim ha fet que la paraula feminisme tingui una connotació negativa

Molta gent està enfadada amb el feminisme, ja que esgrimeixen que ara no pots dir res a una dona perquè es podria considerar violència o masclisme, quina és la seva opinió?

No és que no se’ns pugui dir res. Senzillament, havíem normalitzat comportaments i actituds que pensàvem que estaven bé, però no és així, malgrat que tampoc no érem conscients d’això.  És a dir, si a la feina un home et posa la mà a sobre, i sense el teu permís, no s’hauria de considerar una conducta normalitzada. L’assetjament sexual és un problema que el pateixen moltes dones, però una gran majoria no s’animen a denunciar, ni a comentar-ho, per temor. Molts homes em diuen, ara no podem dir: Que guapa que estàs! I tant que m’ho poden dir! El tema és que, si a mi em molesta aquesta conducta, jo pugui tenir la llibertat de dir-li: això no m’ho tornis a dir! Hi ha dones a les quals no els molesta aquest tipus de comentaris, però a altres sí. Per tant, hem de respectar-nos i trobar un equilibri, sense passar aquella fina línia que separa l’adulació de la grosseria o el desitjable d’allò que no ho és, perquè no tots som iguals i no tots els que s’expressen envers les dones, ho fan de manera correcta.

No és que no se’ns pugui dir res. Senzillament, havíem normalitzat comportaments i actituds que pensàvem que estaven bé, però no és així, malgrat que tampoc no érem conscients d’això

Quin lloc ocupa l’home dins de la lluita feminista?

L’home ocupa un lloc importantíssim en la nostra lluita perquè sense ells no aconseguirem la igualtat. A mi no m’agrada entrar en el debat masclisme o feminisme, perquè no té res a veure una cosa amb l’altra. El masclisme és el conjunt de creences, actituds, conductes i pràctiques socials destinades a justificar i promoure el manteniment d’un tracte discriminatori contra les dones. En canvi, el feminisme és el conjunt de teories que sostenen la igualtat de tipus política, econòmica, jurídica i social de la dona respecte de l’home. Són dos conceptes molt diferents. Crec que encara no hi ha un suficient grau de coneixement del significat de ser feminista, que és aquella dona que lluita pels seus drets i per tenir les mateixes oportunitats que els homes. El que passa és que la paraula feminista fa por, perquè hi ha un segment de la societat que s’ha encarregat de donar-li un significat pejoratiu. Per això, hem d’intentar canviar aquesta concepció sobre el moviment feminista. Quan vaig entrar a l’ADA vaig dir obertament: som una associació feminista perquè hem de deixar d’amagar-nos del que som, i perquè ho som.

L’home ocupa un lloc importantíssim en la nostra lluita perquè sense ells no aconseguirem la igualtat

És difícil ser feminista en una societat on encara es critica aquest tipus d’activisme?

Sí, ser feminista és difícil en qualsevol societat, no només l’andorrana. Andorra, sortosament, en ser un país més petit, té els seus avantatges i desavantatges. Aquí tenim la possibilitat d’arribar molt més ràpidament als nostres polítics, per parlar sobre les nostres necessitats, cosa que en altres països és molt més complicat, o de vegades impossible.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència envers les dones, el ministeri d’Afers Socials va comunicar que, fins al mes d’octubre de 2022, es van atendre 286 casos per violència masclista, dels quals 15 casos es van donar en dones amb discapacitat, fins i tot amb TEA. On es podria dir que fallem com a societat perquè encara persisteixin aquests abusos?

La falla és a escala mundial, no és només a Andorra. Tenim una societat patriarcal que veu a la dona com a una persona de segona categoria, i en alguns casos un objecte al qual se li pot fer el que vulgui. Crec que hem de lluitar amb totes les nostres forces perquè la violència cap a les dones sigui de tolerància zero i, a més a més, perquè les lleis que afectin els maltractadors siguin molt més severes.

Vostè ha patit, dins de les formacions polítiques de les quals ha format part o en l’àmbit laboral o personal, alguna mena de greuge o menyspreu pel fet de ser dona?

Discriminació en l’àmbit laboral, en el sentit literal, no l’he patit, però sempre hi ha alguna actuació que només la vius pel fet de ser dona. Ara, sí que conec dones que han patit la misogínia d’alguns companys polítics. El que també és cert, tot i que la cosa va millorant, és que encara persisteix un sostre de vidre que dificulta el creixement de les dones. L’àmbit polític no es diferencia massa d’altres sectors professionals. Només cal veure les dones cap de Govern que hem tingut, que són zero. Tot i això, amb el pas dels anys, hi ha hagut una millora substancial, ja que amb alguns governs o al Consell General  el nombre de dones ha crescut. En aquest sentit, es podria dir que Andorra ha fet un pas endavant. Malgrat tot, si mirem els anys d’història d’Andorra, veurem que el 2019 va ser la primera vegada que vam tenir una dona síndica general, però quants anys van haver de passar? Són assignatures pendents, espero algun dia poder veure una dona cap de Govern i espero que no sigui massa lluny.

Quan veu o sent alguna notícia relacionada amb abusos o crims masclistes, quina sensació li deixa?

Em posa de mal humor, perquè no hi ha dret que avui en dia encara continuï passant això. A més a més, amb dones que ja han demanat una ordre d’allunyament de la parella però, malgrat tot, el maltractador continua assetjant-les i aconsegueix el seu objectiu. A vegades pensem que la violència de gènere la pateixen algunes dones i que no ens tocarà, però no és així, la violència de gènere està més estesa del que creiem. Moltes dones la pateixen i això no es correspon amb la classe social, ni tampoc hi té res a veure, no hi ha distincions. És trist que en un país com Andorra hi hagi dones que encara la pateixin, i que per por no s’atreveixin a denunciar-la. Cal destacar que hi ha molts tipus de violència més enllà de la física. Hi ha la violència econòmica, ambiental i psicològica, entre d’altres.

Hi ha molts tipus de violència més enllà de la física. Hi ha la violència econòmica, ambiental i psicològica, entre d’altres

Tenint en compte que vostè és llicenciada en Psicologia, erradicar la violència masclista implicaria endurir les penes o creu que també s’hauria de fer més pedagogia?

Passa per molts factors, des de fer campanyes de sensibilització per educar sobre aquest tema, realitzar un treball pedagògic amb les persones maltractadores i maltractades, fins a trencar amb els estereotips per deixar de considerar la dona com si fos una possessió. Veient la situació que hi ha a les xarxes socials és molt preocupant com estan influint negativament en aquesta problemàtica. S’ha de treballar molt en aquest àmbit perquè, si bé la tecnologia és molt bona, l’accés a determinats continguts, com ara la pornografia, fa que fem passos enrere en comptes de seguir endavant. Molts joves copien i naturalitzen comportaments masclistes pel que veuen a través de les xarxes socials o d’aquestes pel·lícules pornogràfiques, on la dona no deixa de ser la submisa i un objecte més. Des de l’ADA creiem que la base per aconseguir el canvi és l’educació. Penso que a l’escola hauria d’haver-hi una assignatura que tractés tota aquesta problemàtica   perquè, si no eduquem en igualtat, ens costarà molt sortir-nos. La família també juga un paper molt important perquè els joves prendran l’exemple dels seus pares.

Quan es va fer el canvi de junta, un dels eixos principals del pla estratègic de l’ADA va ser lluitar per l’aprovació de la Llei d’Igualtat. Finalment, aquesta ha estat una fita assolida. Què s’ha guanyat amb la seva aprovació i quant de temps haurà de passar per veure els primers fruits?

Si no recordo malament, aquesta llei va ser aprovada el març del 2022 i encara no hem vist res del seu desenvolupament. Suposo que amb la creació de l’Institut Andorrà de les Dones, en el qual ja s’ha nomenat una secretària general, esperem que tot comenci a accelerar-se. Ara falta també que es nomeni tot el comitè executiu i, a partir d’aquí, es comenci a treballar. Hi ha molta feina a fer i s’ha de posar fil a l’agulla. La llei incideix en l’aplicació del dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació per raó de sexe en el treball, i destaca el reconeixement del dret a l’adaptació del temps de treball, així com el treball flexible per motius de conciliació de la vida familiar i laboral, l’obligació de les empreses a adoptar mesures per a la prevenció de l’assetjament sexual, així com l’obligació d’implementar un pla d’igualtat, quan l’empresa tingui més de 50 persones treballadores.

Recentment, l’ADA juntament amb la Cambra de Comerç d’Andorra ha fet un manual de bons usos per garantir la igualtat efectiva entre dones i homes, que va anar destinat a les empreses més petites. En quines dades s’ha basat l’associació per fer aquest manual?

Ens hem basat en la nostra experiència. A la Junta de l’ADA tenim persones formades en diferents àmbits, des del vessant educatiu, sanitari, social, comunicatiu i de màrqueting, cultural, esportiu, recursos humans, fins a l’empresarial. Crec que la igualtat és un tema molt transversal i així l’hem tractat. La Mireia Maestre i la Marta Tort, dues dones formades en l’execució de plans d’igualtat dins de l’àmbit de l’empresa, són les que li han donat forma al manual a través d’exemples molt senzills. I també, com que jo vinc del sector dels recursos humans, vaig fer també la meva aportació. Què ens va portar a fer aquest manual? La necessitat, perquè tot i que sembli que no hi ha discriminació a Andorra, sí que n’hi ha. S’ha pensat per a empreses que comptin amb menys de 50 persones treballadores, que no estan obligades per la Llei a implementar un pla d’igualtat, però sí a garantir la no discriminació per raó de sexe. Els primers inputs que hem rebut són molt bons.

Fa unes setmanes el Govern d’Andorra va nomenar secretària general de l’Institut Andorrà de les Dones a Montse Ronchera. Quina opinió li mereix?

La Montse Ronchera és una persona que en diferents etapes ha estat vinculada a grups alternatius als de les associacions feministes. Espero que pugui desenvolupar amb total llibertat el seu treball dins de l’organisme i en el desenvolupament de la Llei d’Igualtat. Des de l’ADA estarem atentes a la feina que s’implementi des de l’institut, on les associacions de dones també tindrem la nostra veu, perquè formarem part del comitè executiu.

Què suposa per al nostre país comptar amb una entitat com aquesta? Quins beneficis ens aportaria?

Per a les dones que hem fet feminisme des de sempre, l’Institut Andorrà de les Dones era una vella reivindicació, perquè si no tens un organisme dedicat a la defensa de les polítiques d’igualtat, aquestes sempre passen a segon terme, mai no són prioritàries. Que existeixi aquest organisme és essencial. És una lluita que recordo que va començar quan militava al Partit Liberal, en l’època que estava de Ministra de Salut i Benestar. Al partit  hi havia la “secció Dona” i crec recordar que rondava l’any 2006 quan vam elaborar un document per a determinar com s’hauria de regular l’Institut Andorrà de la Dona (no li dèiem de “les Dones”). Vam presentar aquell document al seu moment al Govern de l’Albert Pintat, però no va tirar endavant. No es va creure convenient que l’Institut es creés. Per això, s’ha d’agrair que en la legislatura de Xavier Espot s’hagi creat aquesta entitat, que és la culminació d’una lluita feminista important, i a qui vaig lliurar personalment aquell document de l’any 2006. Ara esperem que la Montse Ronchera estigui a l’altura d’aquesta responsabilitat que se li atorga, perquè són moltes les dones que han lluitat durant més de 20 anys perquè aquest Institut fos una realitat i les expectatives són molt altes.

La creació de l’Institut Andorrà de les Dones
era una vella reivindicació feminista

Avui dia la conciliació entre vida familiar i professional és gairebé impossible. Un dels reptes de l’ADA, quan va assumir la presidència, va ser la consecució d’una baixa de paternitat equitativa i obligatòria. En quin estat es troba aquest objectiu?

Hem començat a debatre el tema amb la junta de l’ADA i de cara a finals de gener tenim previst una acció, que de moment no puc avançar. Només puc dir que serà un acte que ens farà debatre. Després de presentar-lo, acabarem de perfilar la nostra proposta i la  presentarem als diferents partits polítics del nostre país durant la campanya electoral.

Si s’aconsegueix aquesta baixa, creu que el teixit empresarial andorrà està preparat per assumir aquest canvi?

No, és clar que el teixit empresarial andorrà no està preparat perquè un home marxi de baixa per paternitat per vint setmanes, perquè tothom està acostumat que això només li passi a les dones. Des de l’ADA pensem que, tot i que no tenim tancada la proposta, els homes han de tenir les mateixes oportunitats que les dones per tenir cura dels seus fills. La paternitat és cosa de dos i l’oportunitat de tenir cura dels fills ha de ser compartida. En l’actualitat hi ha un desequilibri important perquè per a les dones, el fet de ser mare, no deixa de comportar algunes conseqüències que acaben afectant la seva vida laboral i el seu creixement professional. Crec que la baixa per paternitat potser un canvi rellevant, que no es farà d’un dia per a l’altre, i som conscient  d’això, però continuarem treballant per a poder aconseguir-ho.

L’ADA és una associació oberta a tothom?

Sí, l’ADA és una associació oberta a tothom. Els homes també hi poden participar. De fet, tenim socis que són homes, i no són gaires, però els tenim. Ara estem en una fase de captació de sòcies/socis per poder dur a terme els projectes en què estem treballant, sobretot per no dependre tant de les subvencions públiques ni de patrocinis privats. Ja tenim els projectes que volem desenvolupar durant el 2023 i, per tant, necessitem sòcies i socis que creguin en la nostra associació. Faig una crida a les dones i els homes que creguin que cal treballar junts en aquesta sororitat que hem de compartir. Són 35 € a l’any, tampoc són molts diners. Per a nosaltres, com més siguem, més coses podrem fer i més dones podrem ajudar. Si totes i tots estem units, abans arribarem a l’objectiu.

L’ADA és una associació oberta a tothom

Quantes dones formen part de l’associació actualment?

Som prop de 190 dones, però el nostre propòsit és arribar a les 300.

Fa un any que està al capdavant de l’ADA com a presidenta. Fins al moment, quin balanç es podria fer de la seva gestió?

Estic molt contenta del que estem fent. Soc sòcia de l’ADA des de fa 15 anys.  Fins al moment, el meu balanç és molt positiu. Hem creat un equip de treball molt cohesionat, amb dones molt professionals i molt bones dins del seu àmbit, una fita que ens fa créixer com a associació. El meu estil de lideratge és rodejar-me de gent bona, amb ganes de treballar i fer coses, perquè això et fa gran a tu també. Tot el que l’ADA està fent és gràcies al seu equip, jo soc només un engranatge més.

A banda de ser llicenciada en psicologia, s’ha dedicat a la política, als negocis i ara a presidir l’ADA. Si pogués fer un balanç del seu periple polític, de quins aspectes se sent més satisfeta?

Cada etapa té el seu aspecte. He gaudit moltíssim les meves etapes professionals. La política també m’ha aportat un gran aprenentatge de la vida. La possibilitat de tenir un càrrec i ser ministra de Salut i Benestar m’ha permès poder implementar polítiques d’igualtat i generar canvis de gran impacte social. Em sento molt orgullosa de tot el que he fet. El 2005, quan acabava el mandat, vaig tenir la possibilitat d’anar a les Nacions Unides, acompanyada de l’ADA i de l’Associació de Dones Migrants d’Andorra, per a explicar el treball que s’estava fent des del nostre país en qüestions d’igualtat, i va ser espectacular. Em sento molt, però molt satisfeta, de la feina feta al ministeri d’Afers Socials. Quan vaig treballar desenvolupant polítiques d’igualtat va ser el moment que més vaig gaudir de la meva activitat política.

Com a exministra de Salut, quina valoració podria fer de la gestió de la pandèmia al nostre país?

Crec que la gestió ha estat molt bona. El Dr. Joan Martínez Benazet va fer una feina excel·lent. Hem tingut molta sort de tenir-lo com a ministre durant la pandèmia de la Covid-19.  A més a més, sent expert en aquest àmbit.

De cara al futur té pensat tornar a la política?

No, no tornaré a la política. Penso que ja tinc una edat i el que havia de fer en política ja ho he fet. No m’atrau gens entrar de nou en aquest àmbit. No entra dins dels meus esquemes tornar a la política.

No tornaré a la política

No li ha quedat res pendent de fer?

Sempre queden coses pendents, però ara estic en un moment de la meva vida on vull gaudir-la i fer el que m’agrada. Per això, quan em van proposar ser presidenta de l’ADA vaig dir que sí. Però ho faig perquè em ve de gust i crec en aquesta causa. La defensa dels drets de les dones i les polítiques d’igualtat són una lluita que porto dintre i en la qual crec des de sempre. És una feina sense ànim de lucre, és a dir, que m’agafa un temps per deixar de fer unes altres coses però, treballar perquè les dones d’Andorra tinguin un país més igualitari, per a mi és un honor i per això ho faig.

Veu molt llunyà el fet que una dona arribi a cap de Govern?

Hi ha una dona que penso que pot arribar a ocupar aquest lloc perfectament. No vull dir el nom, però estic convençuda que podria ser-ho, malgrat que no sé si el temps l’acompanyarà.

Es va parlar molt que Conxita Marsol es podia presentar com a candidata. Com veu la fórmula Conxita / Mònica?

Riu. És una pregunta molt difícil de contestar. Amb la Conxita ja he estat al Comú d’Andorra la Vella i hem fet la feina que havíem de fer. Som dues dones molt explosives, però la Conxita ha dit públicament que continua tenint ambicions polítiques, en canvi, jo no les tinc. En el meu cas, gaudeixo molt d’altres aspectes de la vida i la política, no sé si a vegades m’ha portat més disgustos que beneficis. Crec que la vida és per gaudir-la. Ser una persona molt directa i amb les coses molt clares, això en política, a vegades, no agrada gens. I jo, com que no canviaré perquè ja tinc una edat i uns valors molt marcats, no tornaré. Crec que la Conxita Marsol amb els diferents càrrecs que ha anat ocupant ha demostrat que és capaç de liderar qualsevol projecte i que ho podria fer molt bé.

El 2013 va estar una de les dones impulsores de la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics. A través de la plataforma que es va crear va aconseguir 4.500 signatures. Des de llavors fins ara s’ha avançat en algun aspecte amb relació a aquesta problemàtica?

Avançar et diria que no, estem igual. Des de l’ADA tenim molt clar el model institucional que tenim, que és el Coprincipat, i ja coneixem quina és la posició del Copríncep Episcopal en aquest sentit. Com a presidenta de l’ADA ens vam presentar davant el Copríncep Joan Enric Vives i vam tractar l’avortament. M’agrada parlar el tema amb les persones que tenen la possibilitat de canviar aquesta situació. L’ADA no és una associació feminista que vulgui trencar el model institucional. Com a entitat defensem l’avortament perquè la dona pugui decidir sobre el seu cos i si vol o no ser mare. El 2013 es va fer la recollida d’aquestes signatures que va tenir com a finalitat demostrar al Consell General el suport que la societat civil dona en aquesta problemàtica. Defensem la despenalització en els tres supòsits: violació, mal formació del fetus i risc de la vida de la mare. Estem parlant de supòsits que creiem que són els mínims amb què podem fer un pas endavant. Ho aconseguirem? No ho sé, però nosaltres continuarem fent passos per assolir-ho.

Com a entitat defensem l’avortament perquè la dona pugui decidir sobre el seu cos i si vol o no ser mare

Creu que hi ha alguna sortida a aquesta situació sense trencar les institucions andorranes?

Sí, si hi ha una voluntat de les parts involucrades, crec que sí. És veritat que els inputs que ens van arribar no són de vents molt favorables, però tampoc eren favorables quan l’ADA va aconseguir la despenalització de la lligadura de trompes i quan es parlava del matrimoni igualitari. Suposo que algun dia arribarà el moment. De moment, les dones d’aquest país creiem i continuarem treballant perquè sigui així. Si no som nosaltres, seran les nostres filles i, si no, les nostres netes. El canvi arribarà un dia perquè la mentalitat que tenen les nostres filles no serà la mateixa que la de les nostres netes. La societat evoluciona i, quan hi ha un model que coarta les teves llibertats, és necessari fer passos perquè no es trenqui. Vull ser optimista i espero que aquest pas es faci abans de marxar d’aquesta vida.

Fora de la seva faceta pública, Mònica Codina és molt diferent?

Una mica sí, tot i que la persona amb caràcter ho continuo sent. A l’àmbit personal soc una persona molt de la família, molt amiga dels seus amics i molt fidel però, quan algú coarta aquesta confiança, es trenca tot. M’agrada rodejar-me de gent que sumi i m’aporti, el que en diem gent tòxica m’estimo més no tenir-la al meu costat. Coneguts tinc molts, però amics val més tenir-ne pocs i bons.

Com es definiria vostè com a persona?

La Mònica Codina és una persona treballadora, lluitadora, perseverant, feminista i que no es deixa acoquinar per les circumstàncies. Quan crec en alguna cosa, treballo per aconseguir-la. Tinc valors com la fidelitat amb els compromisos que adquireixo,  l’honestedat, la transparència i la sinceritat, on a vegades peco excessivament de dir el que penso, i potser no ho dic de la millor manera. Aquest és un dels meus defectes, que intento corregir. Estic molt contenta també amb aquesta part familiar i personal que tinc de cuidar del meu entorn.

Mònica Codina és una persona lluitadora, perseverant, feminista i que no es deixa acoquinar per les circumstàncies

 A banda de la seva activitat a l’ADA, a quina activitat es dedica?

Ara faig de tot. (Riu). Viatjo, perquè és la meva passió, faig més esport del que he fet a la vida i també m’agrada molt la cuina. He creat un perfil de cuina a l’Instagram que es diu ‘mo_cookingathome’. Allà vaig penjant tot el que faig, receptes de tots tipus. També he de dir que la Thermomix és una gran eina i una gran ajuda. (Riu). Si t’agrada cuinar i a més tens una Thermomix, això és la re-pera. En poques paraules el que faig és gaudir dels moments que ens atorga la vida.

Quina Andorra creu que s’està construint per a les futures generacions?

Estic una mica preocupada per les futures generacions, ja que nosaltres, que venim del ‘baby boom’, considero que hem estat una de les generacions que millor els ha anat. Sens dubte, els nostres fills han pogut veure que ens ha anat molt bé, ja que molts de nosaltres hem pogut fer una carrera universitària i professionalment ens ha permès tenir una vida més còmoda que els nostres pares. Però, a més a més, i malgrat no tenir estudis superiors, tothom s’ha pogut guanyar molt bé la vida a Andorra. Ara, als nostres fills i a les noves generacions, els està costant molt guanyar-se bé la vida perquè, tot i tenir estudis universitaris, postgraus i màster, encara són mileuristes. Els meus fills, que ja tenen més de 30 anys, han viscut la crisi del 2008 i la de la pandèmia. A la qual cosa hem d’afegir la problemàtica de l’habitatge, que és un problema molt greu en aquest moment. Crec que els nostres fills, que pensàvem que tindrien un futur millor que el nostre, estan patint molt més i no assoleixen les fites aconseguides pels seus pares. Ells són emprenedors, però els està costant tirar endavant un negoci. Han de continuar picant pedra, i aquest esforç no és equiparable a estar en un lloc i tenir un salari assegurat. Ser autònom és molt complicat i, si volem generar riquesa en aquest país, aquest tema s’hauria de mirar amb cura, perquè ara les coses no són gens fàcils per a la gent que s’arrisca a generar llocs de treball i que aporta un important valor econòmic al nostre país.

En el futur com li agradaria que la gent recordi a la Mònica Codina?

M’agradaria que em recordessin com una bona persona que sempre ha lluitat pel que ha cregut i que ho ha intentat fer de la millora manera possible.  Allà on he estat, sempre he donat un cop de mà, ja sigui en l’àmbit de país, o ara des de la presidència de l’ADA, però sempre per ajudar les dones.  Al llarg del camí he fet el que he cregut més convenient, escoltant sempre a tothom per a consensuar i arribar a acords. M’agradaria que em recordessin com una persona que ha contribuït a fer alguns canvis a la societat andorrana, dins de l’àmbit que m’ha tocat treballar.  I en el personal, una amant de la família i una gran amiga dels seus amics.

Fitxa Personal:

Nom sencer: Mònica Codina Tort

Data i lloc de naixement: Barcelona, 23 de novembre del 1962.

Estat civil: casada.

Fills: 1 fill, l’Oriol; i una filla, la Marta.

Formació: Llicenciada en Psicologia, en l’especialitat d’industrial, per la Universitat de Barcelona i la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED).

Trajectòria professional:

1985 – Pastisseria Vives ·  Administració.

1986 – 1990 – CATSA · Administració.

1992 – 1993 . Banc Agrícol i Comercial d’Andorra . Tècnic de RRHH.

1993 – 1996 . Banc Agrícol i Comercial d’Andorra · Cap de Gestió i Desenvolupament Humà.

1996 – 1997 . Banc Agrícol i Comercial d’Andorra  . Directora de RRHH i Formació.

1997 – 2000 · Govern d’Andorra · Secretaria d’Estat de la Funció Pública.

2001 – 2005 · Govern d’Andorra ·  Ministra de Salut i Benestar, i polítiques d’igualtat.

2005 – 2007 · Andbank · Subdirectora general de RRHH i Qualitat.

2007 – 2008 . Andbank . Subdirectora general de Comunicació, Màrqueting Operatiu, Imatge Corporativa i Qualitat.

2008 – 2022 · Empresària sector serveis i comerç.

2021 · Presidenta de l’Associació de Dones d’Andorra (ADA).