Entrevista Jose Pozo: ‘El meu gran somni és presentar Unusual Cowboys’

Ha participat en vint-i-cinc pel·lícules com a productor, cinc com a director i altres cinc com a guionista. També ha estat guanyador del Premi Goya, l’any 2003, amb la pel·lícula d’animació ‘El Cid, la leyenda’. Després de l’èxit aconseguit amb ‘Nick’ i ‘Plastic Killer’,  Jose Pozo continua pujant esgraons i es planteja com a pròxim repte ‘Unusual Cowboys’, una pel·lícula amb una trama dramàtica en la qual la música s’erigeix en epicentre d’un gran poder curatiu, i que seria rodada als Estats Units.

Jose Pozo és director, productor i guionista de cine, però amb quina de les  tres especialitats es troba més a gust?

Depèn de cada projecte. Hi ha projectes que començo com a productor i em sento molt còmode fent-ho, perquè crec és molt gratificant ajudar a fer que els projectes dels altres tirin endavant. Però, si hagués de triar una d’aquestes tres facetes, se’m fa difícil. Escriure m’agrada moltíssim, de fet, tots els projectes que he dirigit, els he escrit jo. Estic obert a dirigir produccions escrites per altres guionistes, però em costaria molt escriure un guió i que la direcció recaigui en un altre director, perquè hi ha molta distorsió de la idea original. Així que, crec que em quedaria amb la faceta de director, perquè és l’especialitat que fusiona tot.

I quina de les tres et dona més mals de cap?

El que dona més mal de cap és produir perquè has de trobar finançament, equips, localitzacions, així com fer que coincideixin les agendes de tots els actors i dels tècnics que vols incorporar al projecte. També has de quadrar-ho tot, en funció de les ajudes i el finançament que vas aconseguint, sigui a través de subvencions, prevendes o contractes amb plataformes o cadenes de televisió, perquè després es pugui convertir en quelcom material. És a dir, en liquiditat que puguis usar per a la producció. A més, produir significa associar-te amb altres persones, intentar triar les més adequades i no equivocar-te amb els socis de viatge.

Com ha estat la teva experiència en aquest aspecte?

En el meu cas, quan he dirigit animació ho he fet per a grans companyies i han estat ells els encarregats de buscar el finançament. Però, si ets tu qui ha de buscar el finançament, sempre es fa més complicat. Aquest és un aspecte que moltes vegades s’oblida quan comences a rodar, però reconec que és una càrrega que en algunes ocasions et limita molt quan fas alhora de productor i director. Moltes vegades saps que no pots demanar certes coses o estirar-te més en el temps, perquè has de ser conscient que això suposa una càrrega financera per a algú. Ser productor m’ha ajudat moltíssim, perquè a l’hora de dirigir sempre busco un equilibri entre els meus desitjos i el que crec que és convenient per a la pel·lícula.

Com es va despertar en tu el cuquet del cinema?

Quan era un adolescent tenia molta curiositat i passió per la música, més que pel cinema. De fet, primer vaig començar a estudiar guitarra, perquè volia cantar, però després em vaig adonar que això no era el que realment desitjava. Amb l’arribada del Break Dance vaig començar a ballar en un grup que teníem a Lleida i crec que d’aquí neix el meu vessant més artístic. Paral·lelament a aquest procés, amb el pas del temps em vaig adonar que era un gran amant del cinema. Recordo que en aquella època es feia doble sessió i es podien veure dues pel·lícules seguides. L’acomodador del barri sempre em deia: una altra vegada aquí?

Quina edat tenies en aquell moment?

Això em va passar amb 18 anys, una edat en la qual encara no has assolit la maduresa. Però vaig tenir l’oportunitat de muntar un pub i una nit vaig conèixer un noi misteriós, que va acabar sent amic meu. Una nit em va preguntar: tu què vols ser a la vida? I li vaig contestar: no ho sé, però em crida molt l’atenció el cinema i m’agradaria estudiar-hi a Madrid. Llavors em va dir: per què no ho fas? I la veritat és que això em va quedar molt gravat i va ser en aquell moment en què vaig decidir deixar-ho tot i anar a Madrid a estudiar cinema.

Recordes com va ser el teu primer treball cinematogràfic?

El meu primer documental ho vaig fer a Antequera. Crec que si ho veig avui dia, m’avergonyiria. Es titulava ‘El Torcal’, perquè es va gravar en la serra del Torcal, a Andalusia, i va ser un curtmetratge molt amateur, que vaig fer amb uns amics. En aquella època treballava venent llibres, enciclopèdies, així que encara no em podia permetre el luxe d’estudiar cinema. Per poder fer-ho, em vaig comprar un càmera ‘Super 8’ i uns rodets. Amb aquesta producció em vaig acabar de convèncer que el cinema era el que realment m’agradava. Després, em vaig comprar una càmera de 16 mm i vaig començar a fer produccions professionals, però de manera autodidàctica.  Això em va donar la possibilitat de començar la carrera cinematogràfica i fer el meu primer curtmetratge-documental professional, l’any 1991, titulat  ‘Altanería en España’.  Amb el pas dels anys em vaig poder comprar millors equips i vaig poder participar en projectes molt interessants.

Esperaves arribar tan lluny com has arribat en aquesta professió?

No sé com es veu des de fora, però des de la meva perspectiva no crec que hagi arribat tan lluny. Crec que el més important encara està per arribar i estic treballant en això. No és una qüestió de rebre premis, ni de reconeixements, té un component més personal, ja que em permet  realitzar els projectes que més m’agraden i que sé que puc fer. Estic en una fase en la qual he anat deixant una mica de banda alguns projectes que m’han convidat a coproduir per focalitzar-me en la meva faceta de director.

Com a director, a quin actor o actriu t’agradaria dirigir?

A qui no li agradaria treballar amb actors tan reconeguts com ara Meryl Streep o Robert De Niro? També hi ha actors i actrius com ara Jennifer Lawrence que tenen molt de talent, però quan comences un projecte, almenys en el meu cas, sempre visualitzes als actors que vols que participin en el teu treball i t’inspires en la seva personalitat per a escriure el guió.

El 2011 decideixes venir a Andorra i muntar Imminent Produccions…

Abans d’instal·lar-me a Andorra vaig treballar molt de temps a Barcelona, on vaig passar de fer documentals a fer animació. Vaig conèixer un noi que era animador i amb ell vaig començar a fer projectes vinculats amb aquest gènere. Quan em vaig adonar, en deu anys, vaig fer moltes sèries per a la televisió i vaig arribar a treballar com a productor creatiu en set pel·lícules, de les quals vaig tenir l’oportunitat de dirigir dues, i vaig tenir la sort  que amb una d’elles vaig guanyar el premi Goya, l’any 2003. La pel·lícula es va titular ‘El Cid, la leyenda’ que, a més de guanyar un Premi Goya, també va ser reconeguda amb el Premi Barcelona 2003, l’equivalent a l’actual Premi Gaudí. La pel·lícula es va difondre a 44 països i va tenir un gran èxit de taquilla. En aquell moment va ser una de les més vistes de l’any. Quan vaig acabar de fer ‘Donkey Xote’, el 2007, em vaig replantejar nous objectius i vaig decidir tornar a la ficció.

Com sorgeix l’oportunitat d’instal·lar-te al país?

Vaig venir a Andorra perquè vaig participar en el projecte Ordino Studio, que aleshores encetava el seu periple al país. Em vaig encarregar de fer l’assessorament, respecte a projectes d’animació, i vaig fer diferents viatges, incloent-hi els Estats Units. Però, al cap de quatre mesos, em vaig apartar del projecte, vaticinant que la cosa no acabaria bé.

Però això no em va apartar d’Andorra, ja que, aprofitant la seva tranquil·litat, vaig començar a escriure el guió de ‘Nick’, la meva primera pel·lícula, i va ser en aquell moment en el qual vaig muntar la productora Imminent Produccions. Poc temps després va entrar en l’accionariat la meva sòcia, l’Elisabet Terri.

De tots els treballs que has realitzat, quina es podria considerar la teva obra mestra?

Estic molt orgullós de ‘Nick’. És un projecte que vaig escriure, dirigir i produir, conjuntament amb l’Elisabet, en el qual també va participar com a actriu. És una pel·lícula que es va fer amb pocs diners, però veient el resultat, sembla una pel·lícula molt més cara. Compta amb actors carismàtics i està rodada en anglès. Té un look molt americà, tot i que es va filmar a Andorra. Amb aquesta pel·lícula hem tingut un gran reconeixement, i encara la tenim disponible en diferents plataformes arreu del món.  

En quins aspectes has madurat més com a director?

En l’àmbit professional crec que amb el pas del temps vas sumant més experiència i aprens a dir no a segons quins projectes o aspectes professionals. D’ençà que soc al país, m’he adonat que he estat un dels motors que ha fet créixer el cinema a Andorra, no dic que hagi estat el principal, però sí un dels més destacats. Ara tenim molta gent al país fent curtmetratges i amb una qualitat equiparable a altres treballs internacionals. Cada vegada fem pel·lícules més grans, com ara ’42 segons’, de la qual som coproductors, i que també compta amb el suport del Govern d’Andorra. També vaig participar, com a productor delegat, a ‘El fred que crema’, de la productora Red Nose. És una gran pel·lícula que es va filmar aquí a Andorra, i és un altre exemple. En aquest sentit, crec que el meu creixement ha anat encaminat a saber el que vull fer i a optimitzar al màxim el meu temps per focalitzar-me, cent per cent, en un menor nombre de projectes.

Has rebut molts premis i reconeixements al llarg de la teva trajectòria professional, però quin d’ells t’ha fet més il·lusió, possiblement el Goya?

No, no crec que hagi estat el Goya necessàriament perquè, amb el curtmetratge ‘Plastic Killer’, vaig fer el que realment volia fer. De fet, ara està tenint molt reconeixement i s’ha estrenat en Movistar Plus.  Com que també estarà disponible a Canal + França, serà present a més de 35 països del món. Crec que aquest és el treball del qual em sento més orgullós, juntament amb ‘Nick’, perquè he pogut controlar tot el procés, des del principi i fins al final.

Gaudeixes més amb els reconeixements que reps tu o et fan més il·lusió els de la teva sòcia, l’Elisabet Terri?

Elisabet és una actriu molt talentosa, no diria que és la meva musa, perquè no m’agrada dir això, però ella és una actriu molt professional. Al llarg de tots aquests anys l’he vist un creixement molt gran, i ara estem preparant la seva primera pel·lícula com a directora. Jo estic gaudint de tot aquest procés com a productor. Ella està escrivint el guió i la nostra idea és rodar en la primavera del 2024, per poder estrenar aquell mateix any.

Has somiat alguna vegada en guanyar un Oscar?

Els promotors d’un festival importantíssim pensen que ‘Plastic Killer’ té possibilitats d’arribar a la ‘shortlist’ dels Oscar. No m’ho havia plantejat, per què pensava que era una fita difícil d’assolir, però sí que em faria molta il·lusió guanyar-ho o estar nominat, a qui no li agradaria? Crec que els reconeixements arriben quan fas un bon projecte. Hi ha molta gent que sap veure i apreciar la qualitat dels teus treballs, però altres que no. Moltes vegades, tant en festivals de cinema com als Oscar, no sempre guanyen els millors. Malgrat tot, les recompenses arriben, i no només a mi sinó a tot l’equip. Un bon exemple d’això ho tenim amb Laura Gómez-Lacueva, una de les protagonistes del curt, que ja ha rebut cinc premis com a millor actriu.

Parlem de projectes què estàs fent en aquests moments, perquè sabem que esteu immersos en una important producció que s’està rodant als Estats Units.  Ens podries avançar alguna cosa?

Es tracta del projecte ‘Unusual Cowboys’, que vaig escriure durant la pandèmia, l’any 2020. És una història que transcorre als Estats Units, que comença a Texas i acaba a Montana, a la frontera amb el Canadà.  Existeix una rivalitat entre dos homes que podrien haver estat amics, però que finalment no arriben a ser-ho, tot i que la música els uneix d’una manera o altra. En aquest cas, la música té un poder curatiu. En acabar el guió, ho vaig adaptar a l’anglès i ho vaig presentar al Big Break de Final Draft, un dels més importants del món per a guionistes. Per a sorpresa meva, el guió va ser seleccionat i va quedar entre els cinc millors,  entre més de tres mil candidats. Va ser important per a mi, i la confirmació que és el meu camí a seguir. Enguany, hem pogut viatjar als Estats Units i descobrir les localitzacions en les quals es mouen els meus personatges. Crec que ha estat un dels viatges més increïbles que he fet en la meva vida.

El guió d’’Unusual Cowboys’ va quedar classificat entre els
cinc millors en un dels festivals més importants del món

Malauradament, per arribar a ser una professió rendible, han de passar molts anys. Es podria dir que ja estàs en aquest punt o encara falta molt?

Crec que fa temps que he aconseguit viure de la meva professió, que ja és un gran mèrit. Tenir més o menys diners, avui en dia, per a mi no és important. No ho dic de manera hipòcrita, perquè al final tots volem tenir una bona posició financera. Però en aquest moment, crec que el més important per a mi és poder fer un projecte sense que la motivació principal sigui el vessant financer. Estic en una fase en la qual els meus projectes tenen més potència, més solvència, perquè hi crec en la feina que faig, i ja vindran les recompenses. I, si han de venir els diners, que vinguin també.

Sens dubte, Netflix és un excel·lent trampolí per a posicionar-se bé en l’àmbit internacional, heu tingut la sort de poder col·locar alguna de les vostres produccions en aquesta plataforma?

Sí, en Netflix hem estrenat, ara fa tres anys, la pel·lícula Solo. Abans s’havia estrenat en el cinema. Netflix va adquirir els drets en exclusiva per a tot el món.

Què pot aportar el cinema a un país com Andorra?

El cinema és la millor eina de promoció d’un país, més que qualsevol altra cosa, més que un esdeveniment esportiu o teatral. La gent, quan veu una pel·lícula, coneix les ciutats i els seus racons, a través del cinema. Quan anem a Nova York, Los Angeles o París, sentim que aquestes ciutats ja les coneixem, que ja les hem vist abans, i tot gràcies al cinema. Els festivals de cinema també donen molta notorietat, perquè és a través d’ells que pots transmetre tot el que pot oferir el país. Andorra pot ser un gran plató cinematogràfic. Tenim unes localitzacions naturals extraordinàries, una administració propera i disposada a col·laborar, i una bona capacitat hotelera per a allotjar a grans equips.

Un somni que desitja fer realitat i que encara no ha pogut complir?

El meu somni era rodar als Estats Units, perquè és la meca del cinema. No només ho dic per Hollywood, sinó per tot el país. El meu gran somni és presentar ‘Unusual Cowboys’, i també poder tirar endavant el projecte de pel·lícula de l’Elisabet, que estic convençut que l’aconseguirem. Quan tinguem aquests dos projectes produïts, segur que vindran nous somnis.