Maria González Bonell tanca una etapa i s’embarca en una altra
La gimnasta Maria González Bonell passa pàgina després de quatre anys entrenant al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, una etapa que la va portar al límit, tant emocional com esportiu. Durant la seva estada, va haver de lidiar amb una fractura a la vèrtebra L2, lesió que va coincidir amb el confinament i va necessitar un any de recuperació. L’esportista, que enguany ha pogut tornar a la competició, ens comparteix la seva experiència al CAR i els seus objectius.
Fotos: César De Pablos
Com és un dia normal en la rutina de la Maria González Bonell al Centre d’Alt Rendiment?
Sempre ha estat la mateixa rutina. Ens aixequem d’hora, fem tres hores de classes, després fem tres hores d’entrenament i dinem tots els esportistes al centre. En el meu cas, havia de tornar a classes i fer tres hores més de rítmica.
Has tingut també l’oportunitat de treballar allà amb altres gimnastes de gran nivell. Algun nom que et vingui al cap?
Sí! Per a mi, una gran companya i exemple a seguir és Elisa Pérez, gimnasta de la selecció espanyola durant molts anys, que m’ha ensenyat molt com a gimnasta i com a persona durant la meva estada al CAR.
Són gairebé quatre anys formant-te al CAR de Sant Cugat del Vallès amb el propòsit de millorar com a gimnasta i aconseguir competir en París 2024. Quina valoració fas d’aquests anys entrenant allà?
Crec que el CAR de Sant Cugat ha estat el lloc que més m’ha ensenyat com a esportista, però, a la vegada, també ha estat una etapa dura des del punt de vista psicològic i de salut mental, perquè he patit tres fractures durant aquests quatre anys i no han estat fàcils de superar. En un moment donat, alguns metges i part de la meva família no estaven d’acord amb el fet que continués fent esport, però jo volia continuar. Afortunadament, m’he recuperat bé i estic començant a competir una vegada més.
“He decidit deixar d’entrenar al Centre d’Alt Rendiment, perquè considerava que aquesta etapa l’havia de tancar”
Només tens 18 anys, així que tots aquests entrebancs els vas haver de superar essent molt jove.
Sí, especialment perquè allà estava sola mentre la meva família era a Andorra. Era el repte de fer una vida nova, fer nous amics, conèixer noves entrenadores i companyes… això, sumat amb les hores d’entrenament i l’exigència d’aquest esport, ho va complicar encara més.
Ja et trobes recuperada físicament?
Sí, plenament.
I psicològicament?
Sí, especialment perquè em va afectar una mica en perdre la constància i la mentalitat de competir. Després de tants mesos sense sortir a un tapís, és difícil tornar-hi i trobar la comoditat.
I com vas aconseguir superar tot plegat?
Crec que per tres factors. Primer de tot, que mai no he deixat de voler fer gimnàstica ni he perdut la il·lusió per seguir competint. D’altra banda, tots els meus companys esportistes de la residència em van ajudar un munt, perquè també han passat per lesions i saben el que representa. Finalment, cal destacar l’ajuda dels professionals del CAR, des de psicòlegs i nutricionistes fins a les meves entrenadores. Tot això ha estat primordial.
El maig passat, vas competir al FIG World Challenge Cup 2022, a Pamplona. Parla’ns d’aquesta primera copa del món després de la lesió.
Va ser una experiència molt emocionant perquè va venir la meva família a veure’m competir. També va ser-hi la meva entrenadora de tants anys a la Federació Andorrana de Gimnàstica. Sens dubte va ser molt especial tornar a viure una competició així de gran, malgrat que, a nivell competitiu, em podria haver anat millor. Crec que em va faltar seguretat a l’hora de competir al tapís –i n’estic treballant–, però vaig acabar contenta de poder ser-hi. Va ser tota una fita.
Has fet una altra competició després d’aquesta cita?
Sí, a l’Europeu. Per una part, vaig sortir satisfeta amb la meva participació i els exercicis que vaig dur a terme, perquè era tot en què estava treballant amb la meva entrenadora al Centre d’Alt Rendiment. Però, com que la gimnàstica és un esport que depèn de la mirada subjectiva d’altres persones, em vaig sentir una mica decebuda amb la qualificació final que vaig rebre, perquè m’esperava més. Però així és aquest esport. A vegades no guanya la millor gimnasta sinó aquella que, per al jurat, ha competit millor.
Estàs a les portes d’una nova etapa que fa necessari compaginar esport amb la carrera de Dret i Administració d’Empreses. Com ho faràs?
De cara a l’any vinent, per poder gestionar els estudis, he decidit deixar d’entrenar al Centre d’Alt Rendiment, perquè considerava que aquesta etapa l’havia de tancar. He après molt allà, però arribava un moment que, emocionalment, el fet de ser-hi no em deixava seguir evolucionant en aquest esport. Ara entrenaré al Club Cerdanyola que compta amb bones instal·lacions i entrenadors, que em permetrà fer els estudis al matí i entrenar durant la tarda les hores que facin falta per afrontar les pròximes competicions nacionals i internacionals.
París 2024 continua essent un somni?
Sí que és un somni, però no és el meu principal objectiu sinó tornar a gaudir de la gimnàstica i arribar als resultats que feia abans de lesionar-me, ara en la categoria absoluta. Però, si es dona el cas de ser convocada per representar Andorra a uns Jocs Olímpics, sens dubte seria un somni fet realitat.
És factible?
No ho sé. En ser gimnasta d’Andorra, no hi ha moltes possibilitats d’entrar a un classificatori olímpic. És molt complicat, perquè entren les 24 millors gimnastes dels 12 millors països. Andorra mai no ha estat classificat entre el Top 20, però potser n’hi haurà la possibilitat a través de cartes d’invitació i, en aquest cas, sí que podria participar en París 2024 o Los Ángeles 2028.
I comptes amb el suport de Govern, de la Federació Andorrana de Gimnàstica o d’una altra entitat?
Com a esportista d’alt rendiment, sempre he comptat amb el suport de Govern i sobretot dels meus pares. Però, quant a la Federació, penso que el suport podria haver estat més del que he rebut.
Per què?
Perquè des de la Federació van prendre la decisió d’enviar-me al CAR de Sant Cugat, ja que creien que seria una bona oportunitat de creixement esportiu i, des d’aleshores, van confiar que allà estaria molt bé i no necessitaria cap ajuda més, però crec que aquesta confiança va fer que es desentenguessin de l’esportista que tenien allà.
Doncs et vas sentir abandonada per la Federació.
Durant els quatre anys.
Ni tan sols en el transcurs de la recuperació de la teva lesió se’n van mostrar preocupats?
Molt poc.
“Quant a la Federació, penso que el suport podria haver estat més del que he rebut”
Quina creus que ha estat la causa?
Crec que la Federació no estava preparada perquè un esportista seu estigués a un Centre d’Alt Rendiment, perquè mai ho havien viscut i no sabien com afrontar-ho. Així que tot s’ha desvirtuat perquè han pensat que, en ser al centre, ells no s’haurien de preocupar de res més. Tampoc no m’han preguntat si necessitava alguna ajuda, simplement han confiat en el fet que allà tenia tota l’ajuda necessària. Aquest ha estat el principal error.
Sé que estàs incòmoda i decebuda amb la situació, però, amb la perspectiva que t’ha donat l’experiència, creus que es pugui arreglar la relació amb l’ens?
Sí, totalment. Estic oberta a recuperar la confiança que s’ha perdut durant aquests anys, perquè encara soc esportista d’Andorra i vull representar el meu país, per a la qual cosa necessito tot el suport que se’m pugui donar. El meu cas ha estat una mena d’experiment, però ara les federacions saben com s’han de gestionar els esportistes a un Centre d’Alt Rendiment.
En què t’enfocaràs pel que queda d’any?
Per aquesta temporada, he acabat de competir i estic fent pretemporada de cara al pròxim cicle. He decidit donar-me un descans, perquè mentalment ho necessitava després d’acabar aquesta etapa al CAR. A partir del setembre, tot i que encara no se saben les competicions de l’any vinent, em prepararé perquè és segur que hi haurà Europeus i Mundials. També competiré a la Lliga Catalana i a campionats espanyols.