Pep Llambías: “Som d’allà on venim i som artistes del món”

‘Temps, Illa, Existència’ és el nom de la nova exposició que acull la galeria UNTITLED MLXF, des del 5 de maig. Una mostra realitzada pels artistes mallorquins Pep Llambías i Guillem Nadal, que recrea un espai lligat a la natura en un diàleg en el qual conviuen harmoniosament dues disciplines, la pintura de  Nadal i les escultures de Llambías. A propòsit d’aquesta nova exposició, hem parlat amb Llambías, que ens explica alguns detalls de la mostra.

Text i foto: Noelia Farias

Has exposat  la teva obra en diversos països d’Europa com ara Espanya, Italià, Països Baixos, Portugal i també fora del continent. Però aquesta és la primera vegada que et presentes al nostre país amb l’exposició ‘Temps, Illa, Existència’ a la galeria UNTITLED MLXF?

Sí, aquesta és la primera vegada que la meva obra arriba a Andorra. Sempre he passat pel país, però mai havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo. Per això, em fa molta il·lusió poder presentar una nova exposició al Principat.

Vas néixer a un poble de Mallorca, Alaró, envoltat de mar, sol i platges. Podríem dir que ets un artista mediterrani?

Sí, perquè som d’allà on venim, però també és cert que ens nodrim de tot i al final acabem sent artistes del món.

Però, si et donessin a escollir entre mar i muntanyes com les que tenim a Andorra, què triaries?

He tingut l’oportunitat de viure en llocs on no hi havia mar, com ara París, però crec que tocar el mar, de tant en tant, a tothom li agrada, fins i tot a les persones que hi viuen a la muntanya. En el meu cas sempre necessito tocar mar, també pujar, de tant en tant, a la muntanya. Tampoc em sabria greu viure a Chicago o Nova York, que són grans ciutats, però crec que sempre tindria una petita nostàlgia de la meva terra.

Aquesta estima pel mar i per la natura també es reflecteix en ‘Temps, Illa, Existència’ que presentes a la galeria UNTITLED MLXF?

Sí que es reflecteix, perquè som artistes que sentim molt a prop la natura. Sempre he centrat la meva obra en la natura i en els ecosistemes. Són elements que porto intrínsecs des de molt petit, ja que sempre he viscut en poble i he tingut molt a prop la costa.

“Ets pintor, dibuixant i escultor. Amb quina d’aquestes facetes et sents més identificat o més còmode?”

Em trobo molt còmode fent tot tipus d’escultures. Amb l’escultura pots expressar tot el que vols i tens ganes de dir, ja que em possibilita expressar-me amb millor qualitat. Treballo amb molts materials que m’ajuden a expressar les idees que vull desenvolupar. L’escultura em dona peu a poder apreciar, tocar, palpar, i sentir tot d’una altra manera.

En ‘Temps, Illa, Existència’ hi ha un diàleg entre dues disciplines, per una banda, la pintura del Guillem Nadal i, per altra, l’escultura que aportes tu?

Sí que es combinen ambdues disciplines. El Guillem és un artista molt més matèric i proper, ja que és de Mallorca i ens coneixem. En la seva pintura, ell posa de manifest tota la matèria, el seu enginy i tots els sentits, però en el meu cas, amb l’escultura, busco donar-li a les obres una doble intencionalitat, sense deixar de banda la poesia. ‘Temps, Illa, Existència’ crec que és aquell espai allà on sempre em trobo còmode.

És la primera vegada que treballes amb el Guillem?

No, ja hem treballat junts en altres exposicions col·lectives, hem coincidit en galeries i som companys, així que congeniem molt bé.

Llavors, no t’és difícil posar-te d’acord amb ell?

No, perquè ell coneix la meva obra i jo la seva. Per tant, quan hi ha un diàleg entre dos artistes i cadascun té la seva opinió, independentment que tinguin algun nexe en comú, fa que l’intercanvi sigui enriquidor. Crec que la riquesa es troba, justament, en les diferències.

Quan la gent visiti l’exposició, quina sensació t’agradaria que s’emportessin?

M’agrada que el missatge que intento transmetre amb la meva obra es pugui interpretar de diferents maneres i amb opinions molt vàlides. M’agradaria que el meu missatge es conegui i que la gent ho entengui, encara més. La gent fa una mica de psicoanalista, perquè tu mostres una obra i després ells et donen la seva opinió.

Molts dels grans artistes porten associat el segell de bojos. Creus que és necessari transportar-se a altres dimensions per aconseguir fer grans creacions?

No. (Riu). En el meu cas no m’ha fet falta anar a cap lloc. Soc una persona molt coherent i sempre he tingut molta disciplina. Mai me’n vaig a dormir sense tenir alguna cosa al cap, que m’il·lusioni l’endemà. Sempre m’aixeco al matí amb moltes ganes de fer coses.

Imagino que la teva obra ha evolucionat des que vas començar fins ara. En què es fa més evident aquesta evolució?

Al principi em vaig dedicar a aprendre tot el que m’ensenyaven els meus professors però, amb el pas del temps, em vaig convertir en una persona autodidacta, perquè m’agrada aprendre per mi mateix. Sempre he pintat paisatges, però en els meus començaments eren més bucòlics, amb una interpretació més radical, ja que tot era més experimental. A poc a poc, aquests paisatges van anar evolucionant i, cap a la dècada del 80, quan em vaig instal·lar a París, em vaig començar a interessar més per la paraula escrita, per posar-la per sobre de tot. El discurs va anar guanyat espai i, a poc a poc, vaig anar eliminant tot el que sobrava, ja que el missatge d’aquella paraula era molt contundent.

Recentment has rebut el premi Xam d’Arts Plàstiques, del Rotary Club Palma, un reconeixement que atorguen els seus membres a la persona que compleix els requisits que van moure la vida artística de Xam. Què significa per a tu rebre aquest premi?

Qualsevol reconeixement que recaigui sobre tu és una distinció a la teva feina… Realment, tampoc soc massa de reconeixements, jo faig la feina per mi. També és cert que, quan mostrem les nostres obres, ho fem perquè la gent pugui veure el que estem realitzant i, si hi ha un reconeixement per part de qualsevol entitat, perfecte… De totes maneres, ser insistent en el que estàs fent, és el millor premi que pots tenir. D’igual manera, reconec que són molt benvinguts aquests premis, i per això dono les gràcies.

Creus que encara tens molt camí per recórrer per sentir-te, en certa manera, realitzat al cent per cent com a artista?

Sí, jo cada dia aprenc…  Però em faig creus d’aquesta gent que està pujant, de la seva evolució… S’ha de tenir en compte que no es tracta que siguem conservadors, però ja tenim una línia i per això som coneguts. Però, sense voler ser vanitós, diria que sí, que encara em queda molt per aprendre, només has de mirar les revistes especialitzades o les xarxes socials per a observar els canvis tan brutals que n’hi ha, i això et força a aprendre dia rere dia.

En quin moment de la teva carrera et trobes? Creus que estàs on realment vols estar?

Em trobo molt còmode en el que faig cada dia, perquè estic molt convençut del que estic fent. Crec que encara tinc l’oportunitat de poder donar una altra volta més de rosca i  afegir al meu treball quelcom més.