Meritxell Palmitjavila, humil i sincera

Meritxell Palmitjavila és una dona amb uns valors que sempre han tingut com a objectiu assolir el benestar de les persones, mitjançant el servei públic i l’esforç perquè l’educació es converteixi en l’eix vertebrador d’una societat més justa i més avançada. Ferma defensora del concepte de família, considera que els principis i valors que aporta aquesta institució són insubstituïbles per al correcte esdevenir de les persones.

Fotos: A.M. Miralles · Estilisme: NYX de Perfumeria Júlia

No hi ha cap dubte que la seva vocació és la docència, una activitat que li proporciona satisfacció i sentit a la vida. Però aquesta inclinació no és l’única que manifesta, ja que la comparteix amb una altra activitat lligada al servei públic com ara la política, una carrera que va iniciar el 2015 amb la voluntat d’aportar el màxim per a millorar la vida dels ciutadans d’aquest país. El 2019 assumeix un dels càrrecs institucionals de més rellevància al nostre país, com ara el de subsíndica i, malgrat les dificultats a les quals han hagut de fer front, durant aquestes dues legislatures, com ara el cas BPA i la COVID-19, està satisfeta de la gestió realitzada fins al moment.

“Soc la persona que soc, gràcies al que vaig viure amb els meus pares i el que em van poder ensenyar”

Considera que Andorra ha fet grans avenços en matèria d’igualtat de gènere i que s’hi ha arribat d’una manera natural, sense grans conflictes, malgrat que amb una gran feina al darrere. Vol que el model de país vagi cap a un paradigma més humanista, que no descuidem les nostres persones, i no descarta que una de les moltes dones que hi ha suficientment capacitades al país, ben aviat assoleixi el càrrec de cap de govern.

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

A quina activitat es van dedicar els seus pares?

Es van dedicar a diferents activitats. Van emigrar a França en un moment en què no hi havia feina a Andorra. Al país veí, el pare es va dedicar a fer mudances arreu de França i la mare feia de mestressa de casa, això va ser a Montpeller. Abans del meu naixement van tornar a Andorra i ja no se’n van moure. En aquell moment, el pare va realitzar les seves tasques professionals a Sud-Ràdio i la mare estava a casa cuidant de nosaltres. Després, cap a l’adolescència, tots dos van treballar al Palau de Gel, ja que Sud-Ràdio (al cap del Port) va haver de tancar, fins que es van jubilar tots dos.

Com recorda la relació amb ells en aquella època?

Sempre ha estat una molt bona relació, amb un concepte de família molt arrelat. Sempre hem fet moltes activitats junts, però aquí al país, ja que no vaig sortir d’Andorra per anar a la platja, ni enlloc, fins que no vaig fer els 16 anys. La nostra vida es desenvolupava, entre Andorra la Vella i Canillo. I la veritat és que tinc molts bons records, ja que, malgrat que ens dedicàvem a fer coses molt senzilles, gaudíem molt de totes elles i les sabíem transformar en una gran riquesa. Em refereixo a plegar gerds, a agafar granotes, a plegar xicoies, o a dinar al camp amb tota la família, que era molt gran, i també amb els amics. Eren coses senzilles, ens agradava compartir-les i m’ha quedat un gran record d’aquella època.

De quina manera han incidit els valors de la família en la vostra vida?

Han incidit de manera total, ja que, soc la persona que soc, gràcies al que vaig viure amb ells i el que em van poder ensenyar. La meva mare era una persona molt generosa i molt solidària i li agradava molt ajudar als altres, vivia pels altres. Eren persones molt humils i molt senzilles, i amb poca cosa eren feliços. Jo tampoc necessito gaire per ser feliç i sempre m’he sentit molt bé amb mi mateixa, tant si feia coses importants com si no ho eren tant. I, sens dubte, tots aquests valors me’ls han transmès, d’una manera o altra.

“Sempre he sentit debilitat per la docència, m’agradava molt i que sempre ha estat un desig vocacional”

Eren molt estrictes amb vostè?

A casa meva, un dels principals valors era el respecte. Per exemple, jo als meus pares mai els havia tractat de tu. Fins i tot, quan vaig ser més gran sempre els vaig tractar de ‘vos’, també als meus tiets; per a mi era quelcom cultural. Hi havia aquell respecte, però sabien equilibrar molt bé el respecte amb posar límits, ja que en aquell moment no podíem fer tot el que volíem; malgrat tot, mai ens van prohibir res. Així que puc dir que no van ser estrictes, ja que van saber trobar l’equilibri entre llibertat i respecte.

Quins són els millors records d’aquella època?

El que esmentava abans, recordo amb especial il·lusió el fet d’anar a buscar gerds, xicoies, a agafar granotes, a plegar herba o cuinar. En definitiva, coses molt senzilles que en aquell moment m’aportaven molt, ja que hi havia molta interacció i moltes emocions en totes aquelles accions. Van ser moments molt enriquidors, quant a valors i quant a continguts. Sens dubte, tinc records molt bons i grans valors, que també he intentat transmetre a la meva filla.

I els pitjors?

N’hi va haver un, especialment tràgic, que va marcar tota la família. Encara, avui en dia, m’emociono quan parlo d’això. Va ser un accident que van tenir els meus tiets i els meus cosins, desgraciadament la parella va morir, la meva tieta era la germana del meu pare. Va ser un moment tan difícil que, encara avui en dia, després de 45 anys, me’n recordo com si fos ahir. Els meus pares van acollir els meus cosins a viure a casa, amb nosaltres, llavors tots teníem entre 11 i 15 anys, i vam passar de ser tres adolescents a cinc. Va ser molt dur per a tota la família, especialment per al meu pare. Però al final ens hem criat com a germans i tot ha sortit molt bé, els meus pares van fer tot el que van poder.

Quina valoració global podria fer de la seva infància?

Faig una valoració molt positiva d’aquella etapa de la meva vida. Crec que si no hagués viscut aquella infància i els meus pares no m’hagueren transmès aquells valors, no hauria estat la persona que soc avui en dia.

“No hem agafat el rol de pares però, cada vegada més, a l’escola li recau una responsabilitat que abans incumbia a les famílies”

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Perquè es va decantar per estudiar llengües vives estrangeres, sempre ha sentit debilitat per les lletres?

No especialment per les lletres. Sempre he sentit debilitat per la docència. Quan era petita ja tenia molt clar que volia ser mestra, m’agradava molt i  crec que ja era un desig vocacional. Així que, al final vaig estudiar lletres, perquè l’orientació era com una mena de guia normalitzada, primer el Lycée, després el batxillerat a Prades, i la universitat, a Perpinyà o Tolosa. Jo vaig escollir Perpinyà, que en aquella època feien català, així que vaig pensar, em trauré la llicenciatura de català per ensenyar-lo a les escoles. Vaig fer el DEUG, i després d’aquells dos anys vaig deixar-ho, ja que a casa meva la situació no era gens fàcil. Recordo que tothom treballava, tant els meus cosins com els meus germans, i això em va acabar condicionant, ja que pensava, si tothom hi col·labora, jo també em veig en l’obligació de fer-ho. Així que vaig tornar a Andorra, vaig buscar feina, i em van agafar al Ministeri d’Educació per a treballar a l’Escola Andorrana. En aquell moment s’iniciava la que seria la primera ensenyança de l’Escola Andorrana.

Era una bona estudiant o li costava centrar-se?

Normal, tampoc era una estudiant brillant, però me’n sortia prou bé, ja que també treballava, això sí, era perseverant.

“A l’escola hi vius el dia a dia del que reflecteix la societat, això t’obliga a tocar de peus a terra i a cobrir necessitats més immediates”

Considera que és bo per al creixement personal, cursar estudis fora del nostre país?

Penso que és bo i necessari, i en aquella època molt més que ara, ja que, avui en dia, hi ha les xarxes socials i, a més a més, el jovent pot viatjar molt més. Però en aquella època Andorra era un país molt tancat, la gent tenia una mentalitat més tancada i per a mi era bàsic poder sortir, ja que t’oferia una obertura de ment, uns coneixements i unes experiències, que aquí no tenies la possibilitat de viure-les. I, malgrat que era necessari explorar nous horitzons, entenc que molta gent no podia fer-ho, així que em considero una privilegiada en aquest sentit.

Però tres anys fora del nostre país, dos seguits i un a posteriori, per treure’s la llicenciatura, no van ser molt durs, no li van provocar moments de crisi?

No, a mi m’agradava estar sola, però també tinc molta facilitat per a relacionar-me amb tothom i això em va ajudar. Tots els moments que he viscut, els he gaudit intensament, m’ho he passat bé on he estat. Només hi va haver una etapa en la qual ho vaig passar malament, l’any 1982, quan van haver-hi els aiguats a Andorra, un moment en el qual era interna i desconeixia l’abast del succés, ningú aconseguia tenir notícies. Trucava a la família per saber com els havia afectat, però no aconseguia parlar amb ells i tampoc sabia el que passava. Aquest va ser un d’aquells moments que vaig viure amb angoixa, sobretot, a causa del desconeixement de què estava passant realment aquí.

“La política, és un servei públic igual de necessari, però et permet una visió més global en molt àmbits de la vida”

Quins són els millors records o d’aquell moment de l’adolescència?

Els tres anys que vaig estudiar, a Prades, i els tres anys d’universitat, a Perpinyà. En realitat, tinc molts moments, ja que a mi sempre m’ha agradat molt la gresca (riu), malgrat que no ho sembli, però sempre m’ha agradat, igual que a la resta d’adolescents. Fins i tot, a l’internat m’ho passava bé.

I els pitjors?

No tinc mals records, si n’hi van haver, no els recordo.

VIDA PROFESSIONAL

Una vegada llicenciada va optar per la docència, va ser una decisió vocacional o no hi havia cap més sortida?

Va ser quelcom que tenia molt clar des que era petita, també vaig tenir la sort de gaudir d’una oportunitat, abans del que em pensava, que vaig agafar sense dubtar-ho. De fet, des del curs 83-84, fins que vaig entrar de consellera, sempre he estat lligada a l’educació i he gaudit sempre moltíssim. Vaig fer 10 anys de mestra, en diferents nivells, i després he estat cap d’estudis,  a l’Escola Andorrana d’Encamp, al Pas de la Casa i, al final, em vaig quedar a Canillo. És una feina molt diversa i enriquidora, et permet realitzar molts projectes i sempre he pogut fixar el punt de mira més enllà, anticipar-me i innovar per millorar l’ensenyament. Ha estat fascinant i, per tant, anar a la feina era un autèntic plaer.

Però aquesta és una professió molt dura i amb molta responsabilitat, no?

Potser molt dura no és la paraula, però sí que és molt exigent perquè has d’estar al 100% en tot moment. També hi ha molta diversitat d’alumnes a les aules, no tots són iguals i has de ser capaç d’oferir el màxim d’atenció a tota aquesta diversitat perquè els resultats siguin bons, això t’exigeix molt com a professional. La gent pensa que els professors tenim moltes vacances, però també hi ha molta feina a fer a casa, així com un treball de preparació i recerca molt important, que es realitza fora dels centres d’ensenyament.

Els professors exerceixen avui en dia més de pares que de professors?

No hem agafat el rol de pares, però sí que és veritat que, cada vegada més, a l’escola li recau una responsabilitat que abans incumbia a les famílies. Per exemple, abans menjaves a casa i ara l’escola té un paper fonamental en aquest sentit,  ja que som nosaltres els que els ensenyem a menjar. En molts àmbits, per les circumstàncies laborals de la gent, hem de cobrir aquestes necessitats, entre altres. Jo vaig tenir la gran sort que la meva mare ens va poder atendre a casa, però no tothom té aquesta possibilitat avui en dia, han canviat molt les coses i, com tocar educar, l’escola hi ha de tenir un paper rellevant. No ha d’assumir les funcions dels pares, però les ha d’acompanyar i reforçar.

“Quan era adolescent ja em vaig implicar en política i sempre m’ha satisfet aportar alguna cosa al meu país per millorar la vida dels seus ciutadans”

Tant la política com la docència són dues activitats lligades al servei públic, però quina de les dues la sedueix més?

Si la meva resposta ha de ser ràpida, et diria que la docència. És veritat que són dues activitats destinades al servei públic però, a la vegada, molt diferents. A l’escola hi vius el dia a dia del que reflecteix la societat, això t’obliga a tocar de peus a terra i a cobrir les necessitats més immediates. Pel que fa a la política, és un servei públic, igual de necessari,  que et permet tenir una visió més global, en molts àmbits de la vida, econòmic, social, mediambiental, de salut, territorial i, com a consellera, ho has de fer de forma més pausada.  A l’escola el ritme és frenètic, però en política has de ser més reflexiva i analítica a l’hora de prendre decisions, ja que afecten l’interès general i això t’obliga a contrastar la informació per a prendre les millors decisions que afecten a tothom. Penso que la diferència rau en aquesta qüestió.

Per què es decideix a entrar en un altre món tan complicat com el de la política?

Les activitats públiques sempre m’han agradat. De fet, quan era adolescent ja em vaig implicar en política i sempre m’ha satisfet aportar alguna cosa al meu país per millorar la vida dels seus ciutadans. Penso que aquesta vacació també l’he portat sempre a dins, però reconec que em va costar una mica prendre la decisió, ja que havia de conciliar les meves obligacions personals i professionals. Quant a la personal, perquè tenia molt clar que em volia dedicar a la família, especialment a la meva filla. Per tant, sabia que deixava passar oportunitats que potser no tornarien, però no passava res. També em va costar molt deixar la meva feina per optar a la política. De fet, m’havien demanat en diferents ocasions  que m’impliqués, però sempre trobava una excusa per no fer-ho, ja que sempre tenia projectes engegats pendents de finalitzar en l’àmbit professional. I, finalment, el 2015 vaig fer el pas, perquè vaig considerar que era el moment adient i també necessitava un canvi, una mica d’aire fresc, una renovació i experiències diferents.

Està satisfeta de la seva trajectòria política?

Sí, però han estat dues legislatures molt complicades, la del 2015 al 2019, a causa de la crisi de la BPA. Recordo que el mateix dia que jurava el càrrec de consellera general, també va ser el dia que aprovàvem la llei de l’AREB. Uns fets que van provocar molta tensió i preocupació, que van durar gairebé dos anys intensos, i que et fan quedar atrapat en aquesta situació d’incertesa que, a més a més, provoca neguit i molta angoixa. Després vam tenir dos anys en els quals vam poder treballar i vam acabar la legislatura  de forma més normalitzada. La segona legislatura, que es va encetar el 2019, va tenir com a antesala la crisi sanitària de la COVID-19, encara més complicada que l’anterior crisi del sistema financer, ja que afecta tota la ciutadania, i gestionar-la és una responsabilitat molt gran. La incertesa dels efectes d’aquest virus és de tal abast que ha generat moments de por, respecte i angoixa, ja que cada decisió que prens té una incidència directa en el ciutadà i això no és fàcil de gestionar.

Crec que en ambdós casos s’han pres bones decisions, malgrat que ha estat dur per a tothom. Estic convençuda que hem sabut donar la resposta que el ciutadà necessitava, en cada context i en cada moment, per poder superar aquesta crisi que encara continua.

“Considero que el fet que siguem dues dones al capdavant d’aquesta institució és un avenç important”

Està satisfeta de la gestió que ha fet Andorra envers la pandèmia?

Considero que sí, perquè el país se n’està començant a sortir i això vol dir que les mesures que s’han adoptat han ajudat, tant al teixit empresarial com a les persones, per poder superar aquesta crisi i per entrar, novament, en un escenari de “normalitat.”

Hem estat més àgils que altres països a l’hora de prendre decisions?

Potser, hem estat més coherents, ja que la nostra dimensió de país ens ho facilitava en relació amb altres països. Reconec que hem estat encertats i considero que gran part de l’èxit ha estat del ministre Benazet, que mai li podrem agrair prou la gestió i l’acompanyament que ens ha fet durant tot aquest procés. Crec que hem tingut la gran sort de tenir-lo com a ministre, ha sabut liderar la pandèmia, informar i comunicar, dia rere dia, els coneixements i  les decisions que es prenien per transmetre tranquil·litat i confiança als ciutadans, i ha contribuït a aportar coherència en les decisions preses.

Dues dones al capdavant del Consell General denota la maduresa del poble andorrà i el reconeixement a les dones o encara queda molt per fer?

Penso que Andorra ha avançat molt, sobretot, si ens situem a l’època en la qual els meus pares eren adolescents. Malgrat que en el meu cas reconec que, gràcies al fet que els meus pares van emigrar, tenien una mentalitat més oberta però, a la vegada, també un rol molt definit. Sens dubte, la societat andorrana era molt patriarca i tradicionalista. Per tant, jo crec que, de llavors ençà, hem avançat molt i el que més valoro és que ha estat un canvi natural, no traumàtic. Això no eximeix que s’hagi fet bona feina per poder avançar en aquest sentit, però considero que, avui en dia, estem assolint una igualtat força important entre homes i dones, sense la necessitat d’haver de marcar quotes, jo no soc partidària de posar quotes, penso que no seria necessari a causa del context i la situació del nostre país. Crec que Andorra ha tingut la gran sort de poder arribar a aquesta igualtat entre homes i dones de manera molt natural, perquè les persones s’ho creuen, malgrat que encara queda camí per recórrer.

També considero que el fet que siguem dues dones al capdavant d’aquesta institució és un avenç important, ja que una figura política femenina, com és el cas de la síndica, és la primera vegada que té lloc al país. Per tant, considero que aquest pas és ferm i que podem arribar en igualtat de condicions, tant homes com dones, a poder ser cap d’estat. Això, sens dubte, demostra una maduresa a nivell de país.

Va dubtar alguna vegada a assumir un càrrec tan important?

Sens dubte que m’ho vaig rumiar, no és fàcil assumir càrrecs directius, siguin on siguin. Jo sempre he hagut de reflexionar-ho, perquè porten implícita una gran responsabilitat i això requereix una profunda meditació. Fins i tot, inicialment era reticent a acceptar-ho però, finalment, vaig pensar que era una oportunitat, no només per mi, sinó per la Parròquia de Canillo, i això em va empènyer a acceptar el càrrec.

Per a la gent que desconeix la vostra rutina diària, ens podria fer cinc cèntims de les tasques que desenvolupa en el seu dia a dia professional?

La figura que realment destaca és la de la cap del parlament, que en aquest cas és la síndica, i les seves funcions són molt clares. La subsíndica ha de realitzar funcions com ara la substitució de la síndica i totes les tasques que et pugui delegar, però no és fàcil agafar un rol en aquest càrrec. Sí que puc afirmar que amb la síndica ho comentem tot i treballem conjuntament molts temes. És cert que la gestió més política recau més sobre ella, però el funcionament de la casa també requereix ser enfortit per donar-li més solidesa. Estem treballant profundament en l’àmbit de la digitalització i de la secció de personal, en aquests dos projectes he dedicat molt temps.

“M’agradaria que el model de país anés cap a un paradigma més humanista, que no descuidem les nostres persones”

Què és el més complicat a l’hora de desenvolupar el seu càrrec?

Potser, és el fet de no tenir una funció molt definida o delimitada, ja que, en ser tan ambivalent, has de fer esforços per trobar el teu lloc.

Ens podria dir qui és el polític/a més accessible o proper/a de l’hemicicle?

No crec que hi hagi algú que es destaqui més que els altres per aquest aspecte, accessibles ho són tots, després dependrà de l’afinitat que puguis tenir més amb uns que amb uns altres o si són del teu grup polític

I el més simpàtic o simpàtica? O que expliqui els millors acudits?

Ostres! Això és difícil, perquè sempre hi ha algú que n’explica. Tots són de simpàtics.

I el/la més distant?

Tampoc sabria dir-ho, perquè en cada context pot ser molt diferent.

Quan som petits sempre somiem a tenir una professió molt concreta. Li hauria agradat dedicar-se a alguna altra activitat que no fos la docència o la política?

Com a professió no. He pensat en altres projectes, també relacionats amb l’àmbit educatiu, però com deia abans, la meva vocació ha estat la docència, m’he trobat molt a gust amb el que he fet.

Quins són els canvis més importants que li agradaria que es poguessin implementar a Andorra a curt termini?

A curt termini, els canvis sempre són complicats i n’hi ha pocs que es puguin implementar, ja que els grans reptes d’Andorra requereixen canvis que necessiten més temps. A la política hi ha una part de gestió d’immediatesa, del dia a dia, que és la més pròxima al curt termini. Però després n’hi ha una altra que és la de planificació del futur del país, més encara després de dos anys de pandèmia, un aspecte que ens costa més, sobretot, per les situacions que hem viscut durant aquestes dues legislatures, ja que al final quedes atrapat per una operativa que no et deixa projectar a llarg termini. Així i tot, crec que hi ha reptes importants que hem de resoldre, com ara el model de país, ja que ara està evolucionant molt i molt ràpid, a causa de les demandes actuals, però hem de definir bé quin és el model de país que volem per al futur i fixar nous objectius i nous reptes.

Cap a on li agradaria que anés aquest model de país?

Ara és un moment de transició a Andorra, però m’agradaria que el model anés cap a un paradigma més humanista, que no descuidem les nostres persones perquè, quan entrem en un món tan globalitzat, al final potser deixem de banda els nostres ciutadans. Per tant, hem de buscar l’equilibri entre allò que realment necessita Andorra per sostenir-se i el que necessiten els nostres ciutadans, una equació que no sempre és fàcil de resoldre, i hem de tenir aquest debat.

Es refereix a un model més social?

Crec que Andorra ja té un model força social, malgrat que no ho sembli. Potser no és el model social que alguns desitjarien, però hem de pensar que un model social s’ha d’aguantar per si sol. Crec que hauríem de diferenciar el concepte de model assistencial i model social, però estic convençuda que estem donant una bona resposta a nivell social, tot i que sempre és millorable. Potser ens hauríem de projectar enfocats a altres reptes que ens marcarà el futur, com ara la intel·ligència artificial, entre altres, ja que modificarà substancialment el món laboral, social, econòmic, etc. Crec que ens hauríem d’anticipar a aquests canvis futurs i enfocar les nostres decisions en aquesta nova visió per anar encaixant millor les peces i facilitar la vida a les noves generacions.

Li agradaria ser la primera dona cap de govern?

No, en absolut, ni m’ha passat mai pel cap! (riu).

Veu amb relativa proximitat el moment en el qual una dona lideri el nostre país?

Sí que ho veig, igual que hem tingut una síndica al capdavant del Consell General, penso que és molt possible que pròximament tinguem una dona cap de Govern.

Quines són les dones que veu més capacitades per assolir aquest repte?

És molt difícil contestar aquesta pregunta. Crec que a Andorra tenim dones molt capacitades, potser no les coneixem totes, perquè el món polític és un món tancat, però n’hi ha moltes.

Mulli’s una mica.

(Riu) Ara em costaria donar noms.

Últimament, es parla molt de Conxita Marsol…

Podria ser-ho perfectament, i també podria ser-ho la síndica actual, la Roser Suñé i, probablement, n’hi ha d’altres que també tenen capacitats per ser bones caps de Govern.

Vostè seguirà la seva trajectòria professional en la política o és una activitat que desgasta molt i farà un gir, novament, cap a la docència?

Tot desgasta, la feina docent també. Jo el que voldria és ser coherent amb mi mateixa, i  Andorra tenim la sort que qualsevol andorrà o andorrana pot ser elegit, a partir dels 18 anys, i això és una oportunitat molt gran per a tothom. En el meu cas, quan acabi aquestes dues legislatures, penso que ja he complert amb el meu paper i faré un pas al costat. He de ser coherent amb mi mateixa i considero que he de deixar pas a gent nova, que també poden aportar moltes idees noves, conjuntament amb altres que ja tenen una experiència en aquest terreny. Penso que el relleu l’he de cedir, i estic molt satisfeta de la feina feta. També m’agradaria acabar la meva carrera professional a l’escola.

VIDA EN PARELLA I FILLS

Com va conèixer el seu marit?

Ell també és professor i ens vam conèixer a la feina, a l’Escola Andorrana.

Qui va fer el primer pas i com va ser aquell moment?

El primer pas el va fer ell i, realment, no m’ho esperava, però al final i, a poc a poc, es va anar consolidant una relació.

Però doni’m algun detall més.

Va ser molt natural. Estàvem construint un projecte professional i passàvem molt temps a l’escola, també estàvem sempre envoltats de professors i, com ell també feia part d’aquest equip, al final aquest contacte continuat va anar consolidant la relació.

Encara es dedica a la docència?

No, s’acaba de prejubilar.

Quin balanç fa de la seva relació?

Molt positiu perquè, malgrat que som dues persones molt diferents, també ens complementem molt bé, compartim moltes aficions, sobretot molts esports, i fem moltes activitats junts. També hem tingut els nostres moments difícils, però al final penso que, quan estimes una persona, sempre és més fàcil perdonar i acabes trobant solucions per superar aquelles dificultats. Així que faig una valoració molt positiva.

Quin seria l’aspecte o virtut més destacable del seu marit?

És una persona molt treballadora, generosa, detallista  i molt perseverant.

Té algun defecte que es pugui confessar?

Potser és una mica rondinaire (riu).

Fruit d’aquest matrimoni, teniu una filla, a què es dedica?

La Marta és empresària. Va fer disseny de moda i ara es dedica a la producció i disseny de roba esportiva, que ven a través d’internet i a la botiga Lolë. Està treballant molt, perquè també és una persona molt perseverant, però reconec que és una tasca complicada, ja que no és gens fàcil projectar el teu producte fora d’Andorra. Malgrat tot, està implementant totes les estratègies possibles per a poder triomfar.

Suposo que, com a pares, estareu molt orgullosos?

Sí, estem molt orgullosos.

I ara també teniu una neta, què ha suposat aquesta nova incorporació a la vostra vida familiar?

Sí, ara tenim una neta que acaba de fer un mes i mig de vida, i es diu Maiana, i ha suposat una gran alegria, ja que ha fet créixer la família. És com un fill teu, sense tenir la responsabilitat de mare i ho gaudeixes molt.

ÀMBIT PERSONAL

Indubtablement, respondre aquesta pregunta és una mica complicat, però com es descriu vostè com a persona?

Crec que soc una persona amb sentit comú, humil, molt treballadora, executora, m’agraden les coses molt senzilles i soc i bastant social, ja que tinc facilitat per a relacionar-me amb les persones i acabo tenint molt bona relació amb elles.

Ens podria dir alguna de les seves virtuts més destacables?

La humilitat i la sinceritat.

I algun defecte que ens pugui confessar?

Sí, soc molt poc organitzada, i ho reconec, m’organitzo dins de la meva desorganització.

És fàcil conviure amb vostè?

Això ho haurien de dir les persones que conviuen amb mi, però penso que no soc una persona difícil, perquè m’emmotllo fàcilment, malgrat que algú altre ho hauria de confirmar (riu). Però si fa tants anys que estic amb el meu marit, segurament no serà tan difícil viure amb mi. No soc una persona que s’enfadi fàcilment i relativitzo molt les coses.

Què és el que més admira de les persones?

La sinceritat.

I el que més detesta?

La prepotència i la hipocresia.

Es penedeix d’alguna cosa que hagi fet en la seva vida?

No, penso que totes les experiències, en conjunt, m’han fet ser la persona que soc, malgrat que unes han estat més enriquidores que altres, però valoro tot el que he fet.

Si pogués fer marxa enrere què faria que no hagi pogut fer fins al moment?

Potser, repetiria el que he fet.

INQUIETUDS I HOBBYS

A què dedica el temps lliure, què és el que més li agrada fer?

Faig molt esport, perquè m’agrada i perquè és una necessitat per complementar l’estrès de la feina,  ajuda a descarregar adrenalina.

Quin esport practica?

Faig esquí de muntanya, bicicleta i trekking.

Té por d’alguna cosa?

No m’agrada volar, m’agrada tocar de peus a terra, i l’aigua em fa molt respecte, tampoc em sento segura.

La sort existeix o s’ha de buscar?

Les dues, perquè les coses no venen soles, quan persegueixes algun objectiu l’has d’anar a buscar, després la sort et pot acompanyar.

Creu en el destí?

Sí que hi crec.

Quins són els seus somnis o propòsits de futur en l’àmbit personal?

Penso que és el moment de fer una parada per a poder fer allò que et ve de gust, també per a desenvolupar algun altre projecte que pugui sortir de cara a una jubilació voluntària.

Algun dia li agradaria que la recordessin per…

Per ser una bona persona.

FITXA

• Nom: Meritxell
• Cognoms: PALMITJAVILA NAUDÍ
• Data i lloc de naixement: 20/12/1964
• Estat civil: casada
• Fills: 1
• Formació: llicenciada en català i francès llengua estrangera
• Feines durant els estudis: monitora d’esquí, venedora i administrativa
• Trajectòria professional: mestra i Cap d’estudis
• Menjar preferit: M’agrada tot.
• Beguda: El vi.
• Un llibre: Morts, qui us ha mort?
• Una pel·lícula: The Father (Anthony Hopkins)
• Un actor o actriu: Anthony Hopkins
• Mar o muntanya: Muntanya
• Un viatge: El Marroc (en bicicleta)
• Un país per viure-hi: Andorra
• Un somni: Una societat més humana