Rubèn Xaus: “Crec que Andorra és un lloc increïble per a desenvolupar una carrera esportiva”

Qui coneix el Rubèn Xaus, sap que és una persona molt dinàmica i proactiva, que sempre té una idea al cap i que busca la manera de convertir-la en realitat. Resident al Principat d’Andorra, des d’ara fa més de 20 anys, l’expilot de Superbike i MotoGP és empresari i actual director esportiu d’Esponsorama Racing.

Text i foto: César De Pablos

Vas filar una carrera interessant com a motociclista, entre 1995 i 2011, amb 13 victòries i 43 podis, per, posteriorment, dedicar-te al món dels negocis. Et va costar canviar d’aires una vegada retirat?

No, la veritat és que no. Sempre he dit que les motos han estat una etapa de la meva vida. Algunes etapes poden ser més llargues o més curtes. Jo no vaig parar a fer rodes de premsa per anunciar el meu retir, sinó que, d’un dia a l’altre, l’11 de l’11 del 2011, vaig dir que havia acabat i vaig començar a fer altres coses.

Què és el primer que vas fer després de retirar-te?

Vaig començar fent cursos de conducció, relacionar-me amb empreses de gestoria… L’objectiu era ajudar esportistes o gent en general perquè no els hi passessin les coses que m’han passat a mi, ja que vaig tenir experiències molt dolentes quant a l’assessorament. Clarament, el que he volgut fer és ajudar i això m’ha permès invertir i diversificar-me amb moltes seccions i branques empresarials. Un exemple és que, amb Crèdit Andorrà, hem treballat desenvolupant esportistes d’elit i alguns d’ells han pogut vindre al país. També he gestionat patrocinis per a l’equip de MotoGP de Raúl Romero, l’Esponsorama Racing, del qual soc actualment el director esportiu. Això ens ha aportat una experiència molt positiva, quant a resultats, gestió i perseverança, que ens ha permès vendre l’equip al Valentino Rossi.

També tens restaurants, pizzeries, benzineres, tallers mecànics, l’FC Ordino, un club de rítmica. D’on treus els temps?

Vaig una mica de bòlit, però, quant als viatges, això és momentani. Durant la temporada de MotoGP, es disputen unes 20 curses; llavors, quan la gent se’n va cap a l’apartament de Tarragona, jo estic treballant a fora, perquè no tinc temps d’anar cap a Tarragona o cap un altre apartament. Les meves “vacances” de feina comencen dijous al vespre o divendres al matí, quan vaig a les curses de MotoGP, a circuits de tota Europa. La meva feina allà és molt intensa. Quan ja he descarregat el camió, passem tres dies de concentració total per plantejar les estratègies, preveure els moments difícils i conviure amb l’adrenalina de gestionar els patrocinadors, les pressions de les curses i donar una empenta als mecànics i als pilots perquè estiguin en forma. Una vegada acabada la cursa, torno a Andorra i, dilluns al matí, ja estic al despatx treballant.

Tens la fortuna de comptar amb el suport de Yolanda, la teva germana, i de les teves filles, Júlia i Paula. Resulta fàcil conciliar la vida familiar amb la resta de responsabilitats?

Des de fa temps, la Júlia i la Paula viuen amb la seva mare i, com ha de ser, busco sempre un espai per a la família. També és cert que tinc molta família treballant al despatx amb nosaltres, com és la Yolanda, la Joaneta, la Marina… Ara també tenim la Vanessa, al Hard Rock Cafe; al FC Ordino, tenim els jugadors de la base; la Mònica Solé, que ens porta la rítmica. També hi ha l’Àlex Bercianos, que ens porta molt bé el Circuit Andorra-Pas de la Casa, com a director; el Miquel Nicolàs, que ens porta diferents projectes immobiliaris al Tarter, l’Abarset, entre altres. Jo només soc el booster, l’arrencador, el cohesionador del projecte. Quan tot està instal·lat, busquem líders i especialistes en el seu sector se n’encarreguin i, per la meva banda, resto a disposició de supervisar els negocis i apagar focs quan calgui.

Has explicat que, quan eres pilot, vas tenir alguns entrebancs en matèria d’assessorament. Ara que ets empresari, és millor el teu benestar econòmic i personal que abans?

Al final, el tema econòmic és quelcom que va i ve, perquè hi ha coses que funcionen i èpoques en les quals, allò que funcionava, ja no funciona més. Es tracta de diversificar molt, de no posar els ous en la mateixa cistella. Quant al benestar, tinc més llibertat de fer el que vull i amb estrès positiu, és a dir, tinc tantes coses diferents a fer que mai no tinc un dia igual. Això em motiva moltíssim i cada dia m’aixeco content.

Imagino que un dels motius que han fet que t’aixequis molt content va ser el podi que Enea Bastianiani, de la teva escuderia, va assolir a MotoGP, a la cursa de San Marino, una fita que podríem catalogar d’històrica, perquè la vas viure com a andorrà, ja que, des de fa poc temps, tens el teu nou passaport. Per a tu, què representa portar el tricolor allà on només hi són els millors del món?

N’estic orgullós! Són gairebé 22 anys aquí. Viure el meu primer podi, com a director esportiu andorrà, m’omple molt d’orgull perquè cada vegada aquest país té més èxits en el món de l’esport, els negocis i altres sectors. Recordo el podi que vam fer l’any passat, amb Johann Zarco i el d’ara, amb Bastianini, que ens demostren que l’equip està sòlid i amb experiència, malgrat que molts equips tripliquen el nostre pressupost. Ara que venem l’equip al Valentino Rossi, la meva figura serà més aviat d’intermediari comercial per a buscar patrocinis, la qual cosa comportarà que faci una pausa momentània, quant a la gestió esportiva de l’equip.

Ets considerat com a ambaixador d’Andorra, ja que vas obrir les portes perquè diferents pilots de MotoGP s’establissin al Principat. Quina valoració et mereix aquest qualificatiu?

Andorra és un país meravellós, que dona moltes possibilitats i, en el qual s’està espectacularment bé. Hi ha molta seguretat, flexibilitat i suport per part de les institucions i dels inversors privats, que fan que qualsevol esportista visqui de meravella aquí. Crec que Andorra és un lloc increïble per a desenvolupar una carrera esportiva, amb tranquil·litat i aïllament de la resta del món. Andorra m’acull, m’ha acollit i aquí hi serem! Ara bé, sí que he ajudat que els esportistes d’elit vinguin aquí, però tinc una xinxeta clavada, que és veure que els esportistes del país triomfin de veritat… estaria encantat d’ajudar i aportar el meu granet de sorra perquè això fos possible i els esportistes andorrans puguin arribar a l’elit.

A simple vista sembla que ets molt inquiet, que sempre has de buscar la forma de mantenir-te actiu, però et planteges parar en algun moment?

Em resulta molt difícil parar ara, ja que estic en una inèrcia en què la gent em demana ajuda i em costa dir que no. Quan veus que la gent triomfa i està molt agraïda, a mi també em satisfà. Sembla que tinc molta feina i horaris complicats, però sempre puc decidir, quan i com prendre un temps lliure, quant em vingui de gust. Això és una sort i un privilegi.