Mossèn Ramon Sàrries: “M’hauria agradat fer un Museu Bíblic aquí a Andorra”

Fa 53 anys que el van ordenar com a sacerdot. És el més petit dels quatre germans d’una família de pagesos, que van néixer al Mas d’en Porta, a la Segarra. Va ser nomenat com a rector de la parròquia d’Andorra la Vella l’any 2003, un fet que recorda amb molta estima. Admet que, als seus 76 anys, ja ha fet tot el que podia fer, però reconeix que encara li queda un projecte pendent, que és fer un museu de la Bíblia al país.

Fa molts anys que es dedica al sacerdoci. Recorda com van ser els seus començaments?

Vaig ser ordenat sacerdot a l’estiu del 1968. El primer nomenament fou La Pobla de Segur, al Pallars. La Pobla, en aquell moment tenia uns 3.500 habitants i hi havia molta activitat social i laboral. Hi arribava amb la il·lusió i entusiasme del qui comença. Se’m va confiar la pastoral d’infants i adolescents, tot el període d’època escolar. Feia poc que havia acabat el Concili Vaticà i hi havia molta activitat renovadora a l’Església: vàrem iniciar el nou estil de fer catequesi, es feien moltes activitats amb la jovenalla: teatre, grup d’esplai, caramelles… Recordo amb molta estima aquells anys. Entre nosaltres diem que la primera parròquia és la primera núvia.

Com es va adonar que volia dedicar la seva vida al sacerdoci?

La vocació es forja en el temps de seminari, parlant amb els companys, amb els  superiors, reflexionant-lo, meditant-lo molt i pregant. És una opció que es fa, i en aquest procés de discerniment, alguns companys meus van deixar el seminari. Crec que va ser un procés de maduració lent. Altrament, no saps on vas. Perquè no es pot viure de castells en l’aire, sinó de realitat. Ser capellà és una realitat molt empenyativa, de compromís, com totes les decisions que fem en la vida. Ser sacerdot és un compromís perquè saps que has pres una decisió amb la qual renuncies a moltes coses i, en canvi, fas l’opció d’altres, que pots ser que no siguin molt valorades per la gent, però és una elecció.

Com va viure la seva primera missa a Andorra? Com va ser rebut per la gent de la parròquia?

Jo vaig venir a Andorra, per primera vegada, l’agost de 1978, un dissabte que es va escollir com a Papa, Juan Pablo I, que va estar trenta-tres dies, tot coincidit amb la primera missa que vaig fer a Andorra en la qual em vaig presentar com a Vicari, com ajudant de rector. Després, com a rector de la parròquia, va ser l’any 2003. Recordo que va ser un 6 de setembre, de l’any 2003, quan vaig fer la primera missa amb una festa molt bonica, plena de gent, perquè moltes persones ja em coneixien.

Alguna vegada li va passar pel cap penjar els hàbits i fer vida com qualsevol altra persona?

No, perquè jo ho havia madurat molt abans d’ordenar-me com a Capellà, havia fet una reflexió molt profunda sobre aquesta decisió. I, quan alguns companys meus de curs van deixar el sacerdoci, jo no vaig dubtar:  jo havia escollit aquesta opció, per això ho he continuat fent. Ser sacerdot és una decisió que es va renovant al llarg de la vida. No és com comprar un cotxe. El sacerdoci és un compromís a perpetuïtat que es renova al llarg de la vida.

Doncs mai s’ha plantejat formar una família i deixar-lo tot?

Sí que m’ho he plantejat, però he anat renovant els meus compromisos i valorant més l’opció del sacerdoci que ja havia fet, i no deixar-lo tot per començar de nou.

A vegades no se sent una mica sol?

Sí, en algun moment pots tenir la sensació d’estar una mica sol, però jo sé que amb aquesta opció alguna vegada he d’estar sol. També hi ha moments que jo vull estar sol i que ho necessito. Has d’entendre que la soledat imposada sí que és molt dura, però la soledat que tu has optat per ella no ho és. Has de saber trobar el gust a la soledat per entrar al teu interior i conèixer-te a tu mateix.

Que significat té la festa de la Immaculada i Nadal en aquests temps?

Immaculada i Nadal són dues festes molt importants per nosaltres, els creients, que ens porten a veritats fonamentals de la nostra fe i que celebrem en l’inici de l’hivern. La Immaculada és la festa de la Mare de Déu i Nadal el naixement de Jesús. Ara aquest sentit s’ha diluït molt, i hi ha molta gent que només recorda el dia 8 com el pont per anar a esquiar, per això, com a fet religiós, nosaltres intentem que els nens ho entenguin. Nadal, per la seva part,  manté més presència per l’ambientació que hi ha al carrer, als establiments, a casa, fins i tot els no-creients celebren aquesta festa, perquè ho troben com un bon moment per reunir-se amb la família i compartir un sopar. A més a més, el clima fred convida a aquestes reunions. Però no hauríem de perdre, almenys els creients, el sentit veritable de Nadal, que és el naixement de Jesús amb un missatge molt puntual que m’agradaria transmetre, que és: Déu continua confiant en els homes.

Quins desitjos té per a aquest Nadal?

Tal com van les coses, m’agradaria que s’acabés la pandèmia, que els nens i nenes puguin gaudir amb els seus pares, d’una vida familiar plena d’amor i que les persones grans no perdin el sentit de Nadal, que el recuperin i que no oblidin que Déu estima als homes.

Sens dubte, la pandèmia de la Covid-19 ha arribat per a canviar-nos la vida. Molta gent ha patit la perduda d’un ésser estimat, es troba atabalada per tantes restriccions i no tenen l’esperança que això pugui canviar. Quin missatge li faria arribar a aquestes persones?

Primer, donaria les meves condolences als qui hagin perdut un familiar, i els  acompanyo en el sentiment. També vull dir que aquesta pandèmia ens ha demostrat que la humanitat no és perfecta i que ens fa adonar de certes limitacions i, aleshores, ens ha mostrat la força la de la naturalesa. Per això, animo que es continuï investigant, fent front als nous desafiaments, però sempre amb fe i esperança. Un missatge de la Bíblia molt bonic diu “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats”. No com un signe d’orgull, sinó  d’esperança, però hem de creure. El repte per sortir d’aquesta pandèmia és continuar tirant endavant i no acovardir-se.

Quins són els projectes que encara no ha pogut aconseguir i que li agradaria assolir abans de retirar-se?

En aquest moment de la meva vida no puc parlar de projectes de futur. Sento no haver pogut muntar un Museu Bíblic a Andorra, que hauria ajudat a conèixer la Bíblia i hauria honorat el nostre país. Personalment, em queda tenir les forces i les il·lusions necessàries per exercir amb dignitat el meu ministeri de culte a Déu i de servei als homes. Com a rector de parròquia, l’Església ens planteja activitats a fer que motiven el meu ministeri, com ara el Sínode, al qual convido a participar. Podem participar-hi apuntant-nos en els grups que s’organitzen en cada parròquia. Tots podem fer sentir la nostra veu.