Jean-Ba Poux, destinat a seguir el seu camí

Té un club de tenis i pàdel, a La Massana; gestiona una acadèmia amb quatre escoles ubicades a AnyósPark, Tenis Serradells, Pàdel Caldea i Tenis La Massana; és capità de Copa Davis, vicepresident de la Federació Andorrana de Tenis (FAT) i, des de principis de maig, entrenador del tenista professional Marco Trungelliti.

D’on treu el temps?

Per ser sincer, no ho sé! (Riu) La veritat és que tinc un caràcter molt ambiciós. Tinc la gran sort de fer una cosa que m’agrada i he aconseguit construir un molt bon equip, que rendeix a un alt nivell. Aquesta combinació em permet seguir creixent.

Pensava, fa cinc anys, tenir aquest èxit quan va decidir no pactar amb Principadel i muntar el seu propi negoci?

Sincerament, no. El que sí que tenia clar era que aniria creixent, a poc a poc. Vaig aïllar-me molt de la polèmica que va suposar que el Miguel (Lao) i jo no haguéssim arribat a cap acord. Aquest aïllament em va permetre centrar-me al 100% en el meu camí, les classes, el club, i en intentar ser positiu i productiu amb el meu projecte. Tot i passar per mals moments i dubtes –no ens enganyem–, sempre vaig creure en mi. I vull remarcar que els meus alumnes van ser molt fidels i em van seguir, això és quelcom que recordaré sempre. Aquest fet, evidentment, va empoderar-me molt i em va fer creure en el meu projecte amb més força.

Actualment, portes l’acadèmia de tenis i pàdel número u d’Andorra, amb més de 400 alumnes. Es pot créixer més?

Sempre es pot créixer més. Potser no pel que fa a alumnes, però sí quant a organització de tornejos i esdeveniments, en qualitat d’entrenaments, formacions… De fet, sempre tens coses a fer, però l’objectiu principal és el de motivar els nens de les escoles i oferir el millor servei possible.

Fa molts anys que gestiona escoles de tenis i de pàdel, així i tot ara és capità de la Copa Davis i entrenador d’un tenista professional. Que és, veritablement, el que més l’atrau, la base o l’alta competició?

La meva passió sempre ha sigut estar amb els meus alumnes de les escoles. Gaudeixo veient l’evolució dels nois i tinc molta complicitat amb ells. És una cosa que no canviaria mai. El fet de ser capità de la Copa Davis ha sigut un procés natural, ja que portava des de l’any 2000 jugant pel país. Estic encantat amb aquesta oportunitat i apostaré per jugadors joves, per tal de reconstruir un equip competitiu i transmetre d’alguna manera tota la meva experiència com a ex-tenista.

Amb el Marco Trungelliti, va ser una altra història. Em va proposar entrenar-lo i, evidentment, no vaig dubtar un segon en donar-li una resposta positiva. Entrenar un jugador així, és una experiència espectacular, un valor afegit a la meva carrera professional. Fem un bon equip. En resum, mentre sigui tenis o pàdel, gaudeixo de tot per igual.

A Andorra, només heu estat dos jugadors professionals en el rànquing mundial: el Joan Jiménez i vostè mateix. Creu que pot tornar a haver-hi més tenistes professionals al país?

Actualment tenim la Vicky Jiménez, que està imparable i pot aconseguir ser una gran referència del tenis mundial. És un orgull veure una andorrana en aquest nivell. El seu pare està fent molt bona feina.

Com bé ha dit, només hem sigut dos tenistes ATP, això demostra la dificultat que té arribar-hi. La competència és altíssima i molt dura. És per això que estem treballant molt fort, des de la base fins a la Federació, amb l’objectiu que els anys vinents puguem gaudir del tercer jugador ATP del país.

Al juny, marxeu cap a Macedònia i serà aquesta la seva primera participació com a capità. Com viu la transició de jugador a capità?

La veritat és que molt bé. Estic igual de motivat que quan era jugador, amb diferents responsabilitats. Com he dit a l’inici de l’entrevista, sóc molt ambiciós i vull que els meus jugadors també ho siguin. Tot i que estem amb un període de reconstrucció i agafo jugadors joves, vull la màxima il·lusió, sacrifici i esforç.

Per acabar, la seva vida sempre ha estat lligada al tenis? És un aspecte que va heretar de la família?

Estava més destinat a entrar dins de l’empresa familiar, que no té res a veure amb el tenis, però tenia ganes de traçar el meu camí, de realitzar el meu somni, de ser productiu per mi mateix. No sé què hagués sigut de l’empresa familiar si hagués triat aquesta opció, però el fet d’haver pogut escollir el meu camí professional, lligat al món del tenis, em fa ser molt feliç avui en dia.