El K2, el Dhaulagiri i el Broad Peak, els pròxims destins de Stefi Troguet, la conquistadora de cims

Stefi Troguet té 28 anys. L’any 2019 va coronar el Nanga Parbat i el Manaslu, els primers cims del seu projecte, amb el qual pretén coronar els 14 vuit mil del planeta. Després d’un any en blanc, per culpa de la pandèmia, es prepara per reprendre el repte el pròxim estiu, amb una doble expedició, que la portarà al Broad Peak i al K2, el segon cim més alt després de l’Everest. Abans d’aquesta doble expedició, va anunciar, fa uns dies, un altre vuit mil, per a la primavera, al Dhaulagiri, una fita que intentarà coronar amb l’alpinista basc, Jonatan García.

Fotos: Stefi Troguet 

Com has portat l’any 2020, un any que ha estat marcat per la pandèmia i que t’ha impossibilitat dur a terme els teus projectes?

Va ser un any molt dur per a mi, com per a tothom, perquè tots els meus projectes són la meva carrera i el meu treball. Va ser un any d’aturada en absolutament tot; però, durant el confinament, vaig aprofitar per a estar amb la família, que la tenia una mica oblidada. Després que es va reactivar l’activitat, durant l’estiu, vaig començar a entrenar i més motivada que mai. El 2020 podria dir que va ser un any de tecnificació, perquè el vaig aprofitar per a fer coses més tècniques, entrenant, tant als Pirineus  com també als Alps.

Recentment, el món de l’alpinisme ha patit la pèrdua d’importants professionals amb els quals havies compartit cim, com ara Sergi Mingote i Ali Sadpara. Com has viscut aquesta tràgica notícia?

Ha estat un cop molt dur per a mi. Ha estat una mescla d’emocions molt fortes, primer va ser l’accident de Sergi Mingote, i pensa que jo ja tenia coneixement que ell anava a fer el K2, i també que aquesta muntanya seria el meu pròxim destí. Després, la pèrdua d’Ali, una persona molt estimada, per mi i per tothom.

“Soc una persona que li agrada viure cada expedició. No tinc pressa, sé que no tots els podré fer a la primera, però utilitzaré tot el temps que necessiti”

Quina va ser la reacció de la teva família, dels teus amics, del teu entorn, quan van saber que anaves a afrontar aquest doble repte, el K2 i el Broad Peak?

Ja ho sabien, des de molt abans que ho anunciés, però com la situació era molt incerta, a causa de la pandèmia, vàrem decidir esperar per a donar la notícia. Tot el que ha succeït en aquest K2 hivernal ha estat molt dur, tant per a mi, com per a la meva família. Ells ho viuen des de fora però, en veure que he anat perdent tots els meus companys i que el K2 seria el meu pròxim destí, el van viure com una circumstància una mica aterridora.

En algun moment et van demanar que no ho fessis, que abandonessis les expedicions?

Sí, per descomptat, això els passa pel cap. A vegades ho viuen com un moment de pànic, sobretot, cada vegada que els dic que me’n vaig. Però ells saben que això és el que m’agrada i és el lloc on vull estar, i encara que una part d’ells senti aquesta incertesa, cada vegada que me’n vaig, entenen que això és el que em fa feliç.

Com convius amb el perill que comporta el repte de fer el cim d’un vuit mil? Has tingut por en algun moment?

No és por, és respecte. Crec que, cada vegada que t’embarques en una aventura així, hi ha un percentatge de possibilitats que ja no tornis. Convisc bé amb el perill i amb les situacions de risc. Fins i tot aquí, fent alpinisme, escalant o fent tecnificació, sóc una persona que gestiona i analitza molt bé cada situació. Sóc molt tranquil·la i aquest un punt a favor per a analitzar la muntanya.

“Mai he usat oxigen i no vull usar-lo, tret que sigui un cas d’emergència. Per a mi és un repte amb la muntanya”

Per què vas decidir fer el K2 en aquests moments?

La veritat que el K2 és un cim que volia deixar per a més endavant, perquè és una muntanya que em fa molt respecte, no por, sinó molt respecte. Però, com vaig estar parada l’any anterior i no vaig fer cap expedició, vaig poder guardar els fons del patrocini i, d’aquesta manera, poder afrontar el repte enguany. Els motius són, d’una banda l’econòmic, ja que disposo de suport econòmic per poder fer l’expedició enguany i, a més a més, el fet d’haver estat fent tecnificació intensament, em fa sentir molt còmoda per a poder afrontar el K2. Crec que és un bon any per a intentar-lo.

Qui conformarà l’equip que t’acompanyarà?

A l’expedició al K2, he decidit anar amb xerpa pakistanès, no nepalès, com en altres ocasions. L’equip està format per diversos membres, cadascun té el seu xerpa nepalès. A més a més, estaré acompanyada de guies internacionals titulats, que seran austríacs, amb alguns dels quals ja he compartit expedició, com ara al Manaslu i alguna escalada, a Àustria. Serà un equip molt bo.

T’has marcat alguna data límit per a completar els catorze vuit mil?

No, la veritat és que no. Soc una persona a la qual agrada viure cada expedició. Evidentment, no vull estar tota la vida per aconseguir-ho, tant de bo pugui fer-ho aviat, perquè tinc altres projectes. Però no tinc pressa, sé que no tots els podré aconseguir a la primera, però el temps que necessiti és el temps que li dedicaré.

“Sens dubte, el K2 és el repte que em crida més l’atenció”

Per què és tan important per a tu assolir aquestes fites, sense oxigen artificial?

Té molt a veure amb els valors de cadascun i de com vius la muntanya. Mai he usat oxigen i no vull utilitzar-lo, tret que sigui un cas d’emergència. Per a mi és un repte que tinc amb la muntanya i, des del moment en què afegeixes l’oxigen, la fórmula canvia. És una experiència diferent.

Quins avantatges aporta als alpinistes fer-ho amb l’ajuda de l’oxigen artificial?

Amb oxigen, és totalment diferent, la sensació d’altura no és la mateixa. Una de les causes del vuit mil, és la falta d’oxigen, és la hipòxia, quan utilitzes l’oxigen canvia molt. La sensació de fred no és la mateixa, igual que la velocitat amb la qual puges, entre altres coses.

Un repte com aquest, consideres que és més difícil fer-ho sent dona, tenint en compte que són poques les dones en el món de l’alpinisme que s’atreveixen amb aquests reptes?

Som poques, però la veritat és que, quan he compartit la muntanya amb dones, encara que no estiguem dins de la mateixa expedició, sempre estarem pendents de les altres. L’any passat, al Manaslu, em vaig trobar amb algunes noies i és una experiència molt maca. A nivell físic i mental és el mateix. L’única part que vària és la menstruació, que sembla una mica menor, però en el meu cas, em va passar factura al Nanga Parbat. Depèn de com t’enxampa et pot afectar molt.

Dels catorze vuit mil, quin cim és la més t’atreu o et crida l’atenció i per què?

Crec que el K2. És una muntanya que em té enamorada, sempre he llegit mil històries sobre ella. No sé si podré ascendir-lo a la primera, tant de bo que sí, però si haig de tornar, tornaré a fer-ho. Sens dubte, el K2 és el repte que em crida més l’atenció.

“Al darrere de les fotos, les ‘selfies’, i els llavis vermells, hi ha un treball enorme que molta gent no veu. Hi ha un gran equip de treball al darrere de cada projecte”

La teva figura desperta interès a les xarxes socials i has fet dels llavis vermells, la teva marca personal. Alguns seguidors, a les xarxes, han fet comentaris que la teva manera d’anar a la muntanya no és compatible amb els valors d’aquesta. Com portes aquest tipus de crítiques?

Com que estic exposada a les xarxes socials, convisc amb elles. Al principi m’afectava, perquè al darrere de les fotos, els ‘selfies’, i els llavis vermells, hi ha un treball enorme que molta gent no veu. Hi ha un gran equip de treball rere els projectes. Crec que és una falta de respecte, no pel que a mi respecta, perquè no m’afecta, però sí a tota la gent que em dona suport i a l’equip de treball, que intenta fer la seva feina de la millor manera possible.

Crec que quedar-se només amb el que diuen, que a la muntanya cal anar vestit de negre o tapada fins que no se’m vegin els ulls, això és cosa del segle passat. Crec que caldria prendre-s’ho a l’inrevés, haurien d’alegrar-se que una noia o una dona pot assumir aquest tipus de reptes.

Quin és el teu cim preferit al nostre país?

És difícil, perquè sempre em moc cap a la Vall d’Ordino i pot ser que la Font Blanca sigui una de les meves favorites, sobretot, per les vistes que té, cap a França i Andorra.

Quins altres somnis tens com a alpinista?

Com tot alpinista, el meu somni és continuar fent muntanyes, rutes noves, repeticions de vies que s’han fet molt poques vegades, entre altres coses.