Les “Big Tech”, jutges de la veritat o enemics de la llibertat?

El rol de “jutges imparcials” assumit per les grans empreses tecnològiques del món, com ara Google, Amazon, Twitter i Facebook, és cada vegada més qüestionat per ciutadans i governs del món, que veuen amb preocupació com les “Big Tech” guanyen quotes de poder a passos agegantats.

Fotos: Gage Skidmore · Pixabay

El passat 8 de gener, pocs dies abans de la presa de possessió de Joe Biden com a president dels Estats Units, Twitter va anunciar la suspensió permanent de qui fou encara president constitucional del país nord-americà, Donald Trump. La mesura, polèmica i extrema, a parts iguals, ha despertat un debat en el qual s’examina el paper de les xarxes socials, especialment en el context de les eleccions presidencials estatunidenques.

El passat 17 de novembre, Mark Zuckerberg i Jack Dorsey, CEO de Facebook i Twitter, respectivament, van testificar davant el Senat per aclarir les polítiques de verificació de dades –fact-checking– que van desencadenar que diferents líders republicans, Donald Trump inclòs, tinguessin alguns dels seus missatges marcats com a “contingut enganyós”. En aquest sentit, el senador republicà Lindsey Graham va suportar una iniciativa per a regular el marc d’acció de les “Big Tech”, ja que, “literalment, elles estan tractant de dir-nos, què és confiable i què no, fonamentades en els comentaris que surten a les notícies per TV i en els comentaris de polítics o ciutadans comuns. Ningú, en una societat lliure, ha tingut aquesta responsabilitat”.

Per entrar en context, Twitter es va atribuir la potestat de marcar uns 300.000 tuits per contenir presumpta informació “disputada o potencialment enganyosa” sobre les eleccions presidencials, en un període comprès entre el 27 d’octubre i l’11 de novembre de 2020. L’objectiu del gegant tecnològic, minimitzar els danys col·laterals que aquests missatges poguessin causar fora del pla digital.

Twitter va especificar, en un comunicat del 12 de novembre, que aquest vet només va afectar un 0,2% del total de tuits relacionats amb les eleccions presidencials d’aquelles dues setmanes, però The New York Times va advertir que, entre els dies 3 i 6 de novembre, Twitter va marcar més d’un terç dels missatges publicats per l’aleshores president Donald Trump, qui al·ludia a un frau electoral que li deixava sense possibilitat d’un segon mandat.

Aquest fet per si sol no és suficient per acusar la tecnològica d’imposar una agenda política, però sí per a qüestionar els seus criteris de verificació, especialment quan Facebook i la xarxa social de l’ocellet blau van restringir la difusió d’un article (14/10/2020) de The New York Post que situava a Hunter Biden, fill del president electe Joe Biden, sota la lupa, arran dels seus vincles amb un representant d’una empresa d’energia ucraïnesa, durant el 2014, quan Barack Obama era president i Joe Biden era vicepresident. Tot i que la publicació feta pel mitjà nord-americà no va violar cap norma de la xarxa social, però de manera deliberada la van restringir perquè contenien informació privada com ara adreces electròniques i informació obtinguda per hackers.

En una acalorada discussió amb Dorsey, el senador republicà per l’estat de Texas, Ted Cruz, va ser molt crític amb la mesura implementada per Twitter. “Vosaltres podeu censurar The New York Post, podeu censurar Politico, possiblement podeu censurar The New York Times o altre mitjà de comunicació… Senyor Dorsey, qui dimoni li ha escollit a vostè i posat a càrrec de decidir sobre el que els mitjans poden reportar, i sobre el que els ciutadans americans poden escoltar? Per què insistiu a comportar-vos com a un ‘súper PAC[1] Demòcrata’, silenciant les visions contràries a les vostres creences polítiques?”, va sentenciar el senador, a la qual cosa va respondre Dorsey, remarcant que l’objectiu de Twitter és buscar la transparència.

El silenci a Trump obre la Caixa de Pandora

Després dels bloquejos anunciats per Twitter i Facebook als perfils socials de Donald Trump, com a mínim fins a la culminació del seu mandat presidencial, sembla molt clar que el poder que concentren les grans empreses tecnològiques no és poca cosa, ja que, amb qüestió de clics i unes quantes línies de codis, poden decidir qui té veu i qui no en té. Dit d’una altra manera, les xarxes socials es reserven el dret de visibilitzar, de manera discrecional, allò que els interessi, afectant la percepció que la resta d’usuaris té sobre la realitat.

Entre 2016 i 2017, Myanmar, va viure un episodi molt dur de la seva història quan les forces militars d’aquell país, en complicitat amb civils armats, van massacrar homes, dones i nens d’origen Rohinyà –que també van patir violacions– a partir dels missatges d’odi sembrats pel comandant en cap de les forces militars de Myanmar. El 2018, Facebook va admetre que l’alt càrrec sud-asiàtic va fer servir la seva plataforma com a vehicle per dur a terme un genocidi que va desplaçar més de 800.000 persones i va cobrar la vida de 25.000.

Potser Facebook, amb la sanció imposada sobre Trump, no vol repetir els terribles errors del passat i, per aquest motiu, Mark Zuckerberg es pren de manera més personal l’objectiu de prevenir la proliferació de l’odi i la violència. “Creiem que els riscos de permetre al president continuar usant el nostre servei durant aquest període és, simplement, molt gran”, expressava Zuckerberg tan sols un dia després de l’assalt al Capitoli, dut a terme el passat 6 de gener, en un context polític polaritzat, sensible i efervescent.

Però resulta que, quan d’autoritarisme i missatges d’odi es tracta, Facebook i Twitter no fan res amb figures com la de Nicolàs Maduro, dictador de Veneçuela i comandant en cap de les Forces Armades Nacionals Bolivarianes, responsable de la mort, empresonament i tortura de civils desarmats, ni contra Francisco Ameliach, aleshores governador de l’estat Carabobo, quan el 2014 va fer un tuit en el qual deia “UBCH a preparar-se per al contraatac fulminant. Diosdado (Cabello) donarà l’ordre #GringosYFascistasRespeten”, moments abans que una noia de 22 anys resultés assassinada amb un tir en l’esquena. Tampoc han fet res amb les declaracions de l’exprimer ministre de Malàcia, Mahathir Mohamad, qui, a través de les xarxes socials, va justificar l’atac terrorista contra un professor francès, que va resultar decapitat per un estudiant d’origen txetxè. “Els francesos haurien d’ensenyar la seva gent a respectar els sentiments de les altres persones. Des que heu culpat tots els musulmans i la seva religió per allò que ha fet només una persona furiosa, els musulmans tenen el dret de castigar els francesos”, deia a través de Twitter, malgrat que la xarxa social sí que va retirar –més faltaria– un missatge del mateix personatge en el qual expressava que “els musulmans tenen el dret   d’estar furiosos i matar milions de francesos per les massacres del passat”. No obstant això, Mahathir Mohamad continua actiu amb més d’1,3 milions de seguidors.

Un fet que genera inquietud i alimenta la polèmica és que, per missatges molt menys explícits, Donald Trump sí que va ser silenciat enmig de la fi del seu mandat, entre denúncies de frau electoral i en el marc d’un segon procés d’impeachment que posa en perill la seva continuïtat en la vida política. La causa? Segons Twitter, dos posts; el primer: “Els 75.000.000 de grans Patriotes Americans que em van votar, PRIMER AMÈRICA, i TORNAR A FER AMÈRICA GRAN, tindran una gran veu en el futur. No seran menyspreats ni tractats injustament de cap manera o forma”. En el segon tuit que Twitter agafa com a base, Trump va manifestar que “a tots aquells que ho han preguntat, no aniré a la inauguració el 20 de gener”, fent referència a l’acte en el qual Joe Biden prendria possessió com a president dels Estats Units.

“A causa de les tensions que es mantenen als Estats Units i de l’augment de la conversa mundial respecte a les persones que van assaltar violentament el Capitoli, el 6 de gener de 2021, aquests dos tuits s’han de llegir en el context d’esdeveniments més amplis del país i les maneres en què les declaracions del president poden ser mobilitzades per diferents públics, inclòs per incitar a la violència, així com en el context del patró de comportament d’aquest compte de les darreres setmanes”, va explicar Twitter el passat 8 de gener, en un comunicat en el qual, de manera subjectiva, feien una anàlisi dels posts publicats per Trump.

Donades les circumstàncies tan complexes que viuen els Estats Units, aquesta mesura ha estat rebuda amb beneplàcit i molèstia per diferents sectors; els que aplaudeixen la decisió consideren que una empresa privada ha fet servir el seu “dret d’admissió” en benefici del benestar col·lectiu, mentre que altres consideren aquesta mesura com a una ofensa a la llibertat d’expressió. En aquesta línia, Angela Merkel, cancellera d’Alemanya, considera problemàtic que una empresa privada s’hagués atribuït la responsabilitat de censurar al president nord-americà, en tractar-se d’un dret fonamental com és, en efecte, la llibertat d’expressió. “Les intervencions només poden tenir lloc segons la llei i en el marc definit pel legislador, i no segons la decisió de la direcció de les plataformes de mitjans socials”, va manifestar la Cancelleria d’Alemanya en paraules del portaveu Steffen Seibert, tot i que Merkel va ser molt crítica sobre la responsabilitat de Trump en l’assalt contra el Capitoli, a Washington.

Indubtablement, el discurs incendiari i poc encertat de Donald Trump li ha costat el càrrec; la brutalitat policial, la gestió de la pandèmia i les tensions racials han estat, també, deutes no saldats de la seva administració. Però aquestes responsabilitats també recauen a sobre d’un sistema polític i legislatiu incapaç de resoldre les necessitats dels ciutadans i que, al mateix temps, no ha estat a l’altura per emprar mecanismes legals suficients per traçar els límits de les grans empreses tecnològiques. Aquestes, entre lleis laxes i permissives, han assentat un perillós precedent en la història contemporània dels Estats Units i del món, en convertir-se en jutges de la veritat, amb poder de silenciar periodistes, mitjans de comunicació i, fins i tot, a “l’home més poderós del món”.

[1] PAC són les sigles en anglès per a identificar un Comitè d’Acció Política.