Benjamí Rascagneres: “La víctima és la gran oblidada del nostre sistema”

Curull de joventut i genuïnitat en cada paraula que fila, Benjamí Rascagneres és al capdavant del bufet d’advocats Eurolex Andorra, abans encapçalat pel seu pare i actual cònsol menor d’Encamp, Jean Michel Rascagneres. Comissari de Policia en excedència, Benjamí mai no oblida el motiu pel qual va decidir entrar al món judicial: la seva intolerància a les injustícies.

Fotos: César De Pablos · Arxiu/Benjamí Rascagneres

Formes part d’una nissaga que ha dedicat la seva vida a l’advocacia. Podem dir que portes la professió d’advocat a la sang?

Més que advocat, la professió jurídica sí que ve de família. El meu pare, abans de ser advocat, també ha treballat en el sector públic, va ser magistrat fiscal a França, i és veritat que, una mica, aquest vessant jurídic sempre l’he viscut a casa, i el seguim vivint. I jo, igual que ell, malgrat que inicialment sí que vaig ser advocat, de seguida que vaig poder em vaig dedicar al servei públic i a comissari de policia, que sempre ha sigut el meu somni. Finalment, al cap de gairebé deu anys de poder servir, d’estar al sector públic, de servei al meu país, de dedicar-me al que era la meva vocació, he tornat a l’advocacia. Sempre he odiat les injustícies.

Alguna vegada, el cognom Rascagneres t’ha pesat durant la teva carrera? Has sentit aquesta pressió a l’hora de desenvolupar la teva feina?

És com tot. Evidentment, el meu pare és una persona reconeguda en el món jurídic, amb una llarga carrera i uns coneixements importants. És veritat que pot pesar en el sentit que et fas la pregunta de si realment estaràs a l’altura del servei que ell pot oferir. En aquest sentit, més que pesar, t’exigeix a tu mateix.

Què has après del teu pare a l’hora d’exercir la teva feina com a advocat, en aquest cas, en el sector privat?

Ell és una persona que, des de la meva primera etapa d’advocat, quan vaig sortir de la carrera l’any 2008, m’ha guiat, m’ha ensenyat com havia de fer les coses, què havia de mirar, com procedir i, evidentment, al seu costat, aprenc molt. Després és el que diuen, que a casa el ferrer, ganivet de fusta. Ell m’ha ensenyat, però d’una manera força estricta: espavilat primer, i després ja veurem si ho fas bé o malament.

Sabem que, a banda del dret, has estat molt implicat i familiaritzat amb el món de la policia, ja que et vas formar a l’acadèmia nacional de l’FBI, a la Universitat de Virginia i també vas cursar un màster a la Universitat de Barcelona en ‘Criminalística, Infoanàlisi i Tècniques Avançades en Ciències Forenses’. D’on et ve aquesta vocació de voler involucrar-te, tan profundament, en un món com aquest?

Com deia al principi, des que soc petit, sempre he tingut bastant contacte amb el món policial. El meu pare era magistrat en l’àmbit penal a França, per tant, ja des de petit hi he tingut contacte. He de reconèixer que el món policial i el sector de la seguretat han estat, i segueixen sent, la meva veritable vocació i passió. Amb aquest objectiu vaig fer els estudis de dret, ja que tenia clar que em volia dedicar a aquest sector.

Una vegada vaig acabar la carrera, vaig tenir la sort que, per timing, aquí a Andorra es va donar un concurs de comissari de policia. M’hi vaig presentar i vaig guanyar la plaça. En aquell moment, me’n vaig anar França per dos anys, 24 mesos de formació. Eren 8 mesos de formació acadèmica a l’Escola Nacional Superior de Policia (École Nationale Supérieure de la Police), que és on es formen els comissaris francesos. La resta vaig estar de pràctiques exercint la funció de comissari, sobretot a París, on he tingut la sort d’endinsar-me, realment, en aquest món de la policia, de la gestió del comandament i del lideratge, que és el que realment m’atreu. Quan vaig acabar la formació, ja vaig tornar a Andorra, i això m’ha permès formar-me, encara més, en el món de la seguretat.

Com compagines l’advocacia i la policia?

S’ha d’entendre que policia, jutges, advocats i fiscals, pertanyen al mateix sistema, el de la justícia. Al final, dins dels nostres respectius rols, tots tenim una finalitat comuna, que és poder impartir justícia i que es pugui impartir justícia. Quan jo arribo a policia, havia exercit tres anys d’advocat, per tant, tots els coneixements de l’advocacia els he pogut aplicar o, en tot cas, m’han servit en el món policial, i viceversa, ja que avui en dia, tots els coneixements que he pogut assolir en l’àmbit policial em poden servir en l’advocacia. Penso que la connexió és aquí: són diverses peces d’un mateix puzle que se’n diu justícia. La policia té el seu rol, la seva feina i ha de desenvolupar les seves missions. L’advocat, per una altra banda, també, ja que té el seu rol i la seva missió. I tot això encaixa amb un puzle molt més gran.

“Sempre he odiat les injustícies”.

Com a cap de l’àrea de Policia Judicial i Investigació Criminal, quins problemes han estat els més freqüents o els principals en matèria de delictes penals aquí a Andorra?

Diria que hi ha tres grans pilars: una de les infraccions penals bastant recurrents és tot el tema de violència domèstica, de gènere, que ara amb la Covid-19 s’ha accentuat encara més. Això ha constituït i segueix constituint un dels eixos fonamentals i essencials de la lluita contra la criminalitat. És un problema que, avui en dia, s’ha accentuat, tot i que ja fa anys que hi és. També té bastant importància i rellevància la lluita contra els delictes financers i econòmics, coneguts com els delictes antiblanqueig. Això també ocupava una gran part de l’acció policial. Com a tercer pilar o eix, també destaco la lluita contra les drogues. Això no vol dir que no hi hagi altres problemes i infraccions contra els que hem de lluitar, però aquests tenen una importància notable.

Podries fer una valoració sobre la formació de la policia andorrana per combatre aquest tipus de criminalitat, especialment en violència domèstica, ja que tenim el coneixement de què hi ha funcionaris de la policia que estan plenament formats per poder atendre aquests casos amb tota la seriositat i delicadesa necessaris?

Dins de l’àrea de Policia Judicial hi ha un grup que, específicament, està especialitzat en aquesta matèria, que és el grup de delictes contra les persones. És un grup compost per agents altament professionals i altament especialitzats en aquesta problemàtica, perquè tracten des de delictes violents, com poden ser agressions o lesions, fins a qüestions relacionades amb menors i tota la temàtica de violència de gènere. Es posa realment l’accent sobre la formació d’aquests agents, que s’escullen en funció dels seus perfils, ja que cal tenir en compte que, per exemple, per un agent pot ser complicat desenvolupar aquest tipus d’investigacions per la mateixa naturalesa dels delictes i pel que veuen allà. Estic plenament convençut que estan formats, tenen aquesta passió i vocació per lluitar contra aquesta tipologia de delictes, i ho fan d’una forma absoluta i totalment professional.

Si et demanéssim decidir entre policia i advocat, què triaries?

És una molt bona pregunta. No et contestaré ni policia ni advocat. M’agraden les experiències, sortir de la meva zona de confort i els canvis. Per això, en el seu moment vaig acceptar fer aquesta formació a Quantico, o inclús vaig fer una amb l’exèrcit americà sobre ciber seguretat. M’agrada aprendre coses noves, per això, ara mateix estic on estic, en vull aprendre al màxim, estic a gust però no descarto mai tornar al sector de la seguretat, perquè m’apassiona.

Per què penses que el sistema judicial andorrà ha arribat a aquest punt de col·lapse i conflicte?

Primerament, crec que no estic prou autoritzat per parlar d’això, perquè tinc una experiència dins el món de l’advocacia que és curta. No tinc la suficient experiència per a expressar-me sobre això. Evidentment, com pot veure tothom, hi ha un seguit de factors que han fet, al llarg dels anys, que s’arribi en aquest punt, i et podria dir els més banals, els que veiem: manca de recursos humans i materials. Però sobre la justícia, jo no em puc pronunciar sobre si hi ha hagut una manca d’estratègia o de visió, jo això no ho sé i no tinc la suficient experiència per entrar en aquest debat.

“La violència de gènere és un problema que, avui en dia, s’ha accentuat, tot i que ja fa anys que hi és”.

Durant la teva carrera t’han passat pel cap diferents objectius. Et visualitzes, en un futur, com a Ministre de Justícia o d’Interior, aquí a Andorra?

El futur és tan incert! Si un any enrere ens hagueren parlat d’una pandèmia com la que estem vivint, ningú s’ho hauria cregut. Encara més si em visualitzo o si no em visualitzo, el que et diria és que tinc ganes de seguir en el món de la seguretat. És realment una vocació, m’apassiona. M’agradaria no perdre mai el lligam amb aquest sector.

Consideres que Andorra és un país just?

Sembla una autèntica pregunta de dissertació filosòfica (riu). Comparat amb què? Amb països totalitaris? Evidentment. Un país just però que, alhora, ha de millorar amb certs aspectes? Evidentment, com tots els països.

Què li demanes a la vida? Tant des d’un punt de vista professional com personal.

La pregunta és molt bona i donaria per parlar molt temps. Què li demano a la vida? Més justícia i equitat per a tothom. Voldria una societat justa en termes generals: poder reduir les desigualtats, anar cap aquest ideal filosòfic de justícia i d’igualtat, ja que penso que la víctima és la gran oblidada del nostre sistema.