Laura Torres, passió per l’interiorisme
Activa, riallera i constant. Així és la Laura Torres, una interiorista andorrana amb més de 15 anys d’experiència en el sector, transmetent les seves idees i la passió que sent per la seva feina i participant en projectes d’alt nivell per tot el país, que omplen de satisfacció a tots els seus clients, gràcies a la seva constància i professionalitat.
Fotos: Jean-Luc Herbert
De petita ja somiaves amb l’interiorisme o tenies una altra passió?
Sempre m’ha agradat molt aquest vessant artístic de la meva vida. El problema és que, 20 anys enrere, quan em vaig plantejar que volia ser interiorista, aquesta professió no era tan coneguda com avui en dia. Va ser difícil que la gent entengués que m’hi volia dedicar. D’entrada, vaig fer un BAC econòmic; després me’n vaig anar a França a estudiar economia, però reconec que no m’agradava. Vaig estudiar tres carreres abans d’anar a Barcelona a fer interiorisme.
Però, quan es desperta realment el teu interès per l’interiorisme?
És una cosa que et va venint. En realitat, no sé quan me’n vaig adonar. El que sí que sé, i amb el que vull incidir, és el fet que l’interiorisme no és decoració, va molt més enllà. És per això que em va atreure i em va cridar l’atenció aquesta carrera. Per tant, vaig descobrir que no només és decorar espais, sinó crear-los, i això em va agradar. I ara em refermo, al cap de 15 anys de professió i vida activa, que la meva feina va més enllà: no simplement creem espais, sinó que ajudem a fer que un espai funcioni, tant en el vessant comercial com el particular. Sempre dic que la distribució d’un espai és bàsica perquè funcioni, ja que si aquesta no funciona, aquell espai podrà ser molt maco, però no serà funcional. A més a més, jo soc molt pro espais oberts, flexibles, de tenir cases còmodes on viure, no cases museu… hi ha molts factors que fan que un espai funcioni i només pensant en si serà maco, no s’aconsegueix.
Podríem dir que la teva professió va molt més enllà de la teva formació. Els interioristes sou creatius, però també busqueu optimitzar al màxim els espais i, a més a més, aconseguiu que siguin molt estètics. Això no s’ensenya a la facultat.
No, evidentment que no. Jo dic que és una professió de pocs estudis i molta carrera. L’interiorista és l’arquitecte d’interiors, ja que hem de ser capaços de fusionar funcionalitat i creativitat.
A banda d’això, t’ha dificultat el fet de ser dona?
Jo crec que no. Visc i treballo en un món d’homes, on pràcticament soc l’única dona, ja que l’altra dona acostuma a ser la clienta. Per sort, soc una persona molt respectada en aquest sector perquè, quan parlo o quan demano el que vull, soc asserenada i faig coses que, constructivament, funcionen. Al client li has de deixar fer una mica, o fer-li el que et demana de manera ordenada i racional; i, a l’obra, s’ha d’actuar amb el mateix criteri. Quan hi ha fonament i tot funciona, l’industrial ho entén, ho raona i, al final, t’ha d’acabar donant la raó. I, si ho fem tots bé, el resultat és molt bo i tothom està content. No m’ha dificultat el fet de ser dona, però jo soc una dona amb molt caràcter, i m’agrada molt manar (riu).
On es va desenvolupar la teva formació professional com a interiorista?
A Barcelona. Vaig estudiar un graduat superior en disseny, a una escola de disseny, ja que aleshores no existia la carrera o la llicenciatura. Vaig estudiar a l’escola Lai, que depenia de la UIC, la Universitat Internacional de Catalunya. Era una escola petita, on realment vam aprendre molt bé com s’havien de conceptualitzar els espais, així com les bases per a poder exercir la professió amb garanties. Érem molt pocs a classe i la formació em va servir de molt, però l’experiència real de l’obra l’has d’agafar amb el dia a dia.
“L’interiorista és l’arquitecte d’interiors, ja que hem de ser capaços de fusionar funcionalitat i creativitat”
Una bona interiorista, neix o es fa?
És difícil de dir. Jo penso que tenim una part innata, on una persona pot ser més sensible o tenir aquest vessant creatiu més desenvolupat que la resta. Després, et fas una mica amb l’escola de la vida. Però, realment, el secret no només rau a tenir bon gust i en saber crear. Hi ha molta més feina al darrere, ja que no només es tracta d’un simple procés de crear un projecte i fer-lo atractiu, que també, sinó que hi ha la part de control de costos, de control d’industrials, de gestió de persones, de treball en equip… jo, com a interiorista, soc la directora d’una orquestra que ha de tocar bé. Si a una orquestra i al seu director li fallen els violins, aquella orquestra no sona bé. Si a mi em falla un industrial, l’obra no anirà bé. Totes les parts han de complir, i tu estàs aquí perquè tot això funcioni al 100% i arribi a bon port, tal com s’ha previst, amb timings, costos i tota la resta de partides.
Imagino que la connexió amb el client ha de ser vital.
Sí. La veritat és que a mi m’encanta tractar amb la gent, i hi estic al damunt. Al teu client no només li estàs fent la casa, sinó que, a més a més, t’està explicant absolutament tota la seva vida i es crea un lligam especial. Tots tenim la necessitat de comunicar, i a mi m’encanta comunicar, per tant, bingo!
Suposo que aquests varen ser conceptes més que suficients, l’any 2010, per llençar-te a la piscina i obrir el teu estudi d’interiorisme. Com va sorgir tot això?
Tenia molt clar, quan vaig sortir de la universitat, que havia d’aprendre. És molt agosarat llençar-te i pensar que quan comences ho saps fer tot. Jo vaig estar vuit anys treballant amb dues empreses aquí al país fins que l’any 2010 va néixer la meva filla, la Martina, i en aquell moment jo també volia atendre-la. Vaig decidir dedicar-me a la feina mitja jornada, però no és una professió de mitja jornada, i només vaig aguantar tres mesos. Per això vaig fer una pausa, malgrat tot, em van començar a sortir projectes, i així és com vaig començar, pas a pas. M’agrada fer les coses amb molta cautela, mai començo la casa per la teulada. Soc prudent amb tot a la meva vida.
Després d’alguns anys com a interiorista, podem afirmar que ja ets un autèntic referent al país. Quins han estat els pilars fonamentals del teu èxit?
La veritat és que no ho sé, perquè és cert el que dius, tant que a vegades em paren pel carrer. Les xarxes socials han fet molt, Andorra és molt petit, i al final és una professió on no som tants. Fins i tot, a mi em costa una mica creure-m’ho, tot i que crec que els pilars fonamentals són el treball, la constància, el rigor i la creativitat.
Quina és la teva font d’inspiració?
Vaig a moltíssimes fires, miro molt les xarxes socials, pàgines web, novetats, tendències… procuro anar a tots els restaurants, a renovacions d’hotels. Realment és palpar la tendència de moda, perquè l’interiorisme també és moda. A nivell de distribució d’espai, es tracta de veure com avança la vida i de veure quines són les necessitats per a poder viure còmodament, posar-se a la pell de l’altra persona per saber de quina manera se sentiria bé.
Realment tinc idees, i ara per ara no s’acaben. El meu estil és l’estil del client. Tots els meus projectes són diferents. Soc molt eclèctica, i així la gent torna a trucar. Sempre intento presentar-li al meu client les darreres novetats, però també amb un punt de sorpresa.
I quan acabes el projecte d’un client satisfet, que és el que més han apreciat de la teva tasca?
És un global. Bàsicament és que hagis estat original en un primer moment, que hagis respectat els costos que s’han pressupostat i, després, que realment el resultat final sigui el que s’havia projectat inicialment, i el que s’havia imaginat el client. Això és bàsic.
Agafes qualsevol classe de projecte, sigui particular, comercial, industrial… o ets selectiva amb les teves feines?
El més bonic de la nostra feina és que coneixes a tanta gent diferent, i tots els projectes són tan diferents… sempre canvia, mai és monòton. Per tant, si selecciono o no, et diria que no. Tots els clients són bons i tots els projectes han de ser interessants, per petits que siguin.
“El més bonic de la nostra feina és que coneixes a tanta gent diferent, i tots els projectes són tan diferents… sempre canvia, mai és monòton”
Quan et vas posar a dissenyar casa teva, que va prevaler més, l’estètica o la funcionalitat? Quin sentiment vas tenir en aquell moment?
Les dues coses. És molt difícil fer una casa per tu mateixa. No saps què posar, no saps què aplicar, i sempre els teus clients passen abans que tu. Sí que és veritat que van prevaler totes dues coses. La funcionalitat i la distribució de l’espai van ser difícils d’aconseguir, però després ja ho veus, materials nobles i grans idees per grans solucions.
Ens podries dir alguns clients il·lustres per als quals has treballat?
No, no. Sí que és veritat que, quant a locals comercials, jo poso el nom a la meva web, però tot el que són particulars, de cap manera. Hi ha molts projectes que no surten ni a la meva pàgina web, ni a les meves xarxes socials, perquè aquestes persones requereixen confidencialitat.
Has dut a terme projectes fora d’Andorra?
No, no he fet projectes fora d’Andorra perquè jo crec molt en el país i penso que els andorrans hem d’ajudar als andorrans. Si jo tinc feina a Andorra, no sortiré d’Andorra. De la mateixa manera que tot el que pugui comprar a Andorra, també ho compraré a Andorra.
I si sortís un projecte molt important, l’agafaries?
No ho sé. M’ho hauria de plantejar, perquè també és veritat que, malgrat que treballo moltes hores, miro d’equilibrar una mica aquesta balança de la vida, que és la meva família i la meva feina. Tinc dos nens, tinc un marit i tinc uns pares, que per a mi són molt importants i també mereixen que els hi dediqui temps, així que, sortir d’Andorra suposaria haver d’estar massa temps fora i no podria estar amb ells.
“No he fet projectes fora d’Andorra perquè jo crec molt en el país i penso que els andorrans hem d’ajudar als andorrans”
Com compagines la teva vida professional amb la teva vida familiar? És difícil conciliar-ho?
Sí, sí, és molt difícil. També és veritat que, quan ets autònom, és molt més simple que si has de complir amb un horari. Jo penso que aquesta balança està prou equilibrada. M’aixeco a les cinc del matí perquè, a part de la família i de la feina, també he de pensar en mi. Dormo poques hores, però tinc un parell d’hores al dia en les quals em dedico a fer esport.
Independentment que t’estimis tots els teus projectes per igual, hi ha algun d’ells que t’hagi marcat especialment?
Pot ser no tant el projecte, sinó el client. Evidentment que hi ha projectes que t’omplen més que altres, però a mi tots els projectes m’il·lusionen per igual.
Cap a on diries que van les tendències, avui en dia, en qüestió de materials? Quins són els que més et demanen i amb els que més treballes?
A Andorra, m’estic adonant que agraden aquestes cases que fusionen fusta, pedra, ferro… No és ni un estil industrial, ni rústic, sinó un mix que funciona molt bé sense caure en conceptes més rústics de borda andorrana. Jo diria que aquest estil, que no és ni rústic ni industrial, sinó que fusiona tots dos, està funcionant molt bé al país, a banda dels materials nobles en estat pur, materials que madurin i que no caduquin.
Suposo que t’has trobat amb algun client que ja té idees molt preconcebudes. Amb aquests casos, com actues?
He arribat a abandonar projectes. En el moment que veig que un client em contracta, però vol seguir amb la seva inèrcia, sense voler entendre el que li estic explicant, ja sé que el projecte anirà malament, que es convertirà en una bomba de rellotgeria i que m’explotarà a les mans, perquè realment vaig a contracorrent i estic aplicant uns criteris que crec que no són correctes; llavors li dic al client que em sap molt greu, però que jo me’n vaig.
En l’àmbit professional, hi ha algun projecte que t’agradaria fer, alguna cosa que no hagis fet fins al moment?
M’agradaria fer alguna cosa d’aquelles que només hi ha una.
Com veus el futur del teu sector? Creus que podrà aguantar tota aquesta crisi?
Per a mi, aquest està sent el millor any de la meva carrera professional, per tant, no puc dir que la meva feina ha baixat. També és veritat que estic atenta, ja que no se sap cap a on pot evolucionar. Però segueix fent por perquè no sabem el que passarà i, finalment, això és una roda que podria arrossegar a tothom.
Quin és el teu somni de futur? Què és el que desitges de la teva vida?
Cada any que passa crec que és el millor moment de la meva vida, i realment estic vivint un dels millors moments. També és veritat que la balança “família versus feina” la tinc molt equilibrada. Per això et diria que, per a mi, el més ideal seria continuar com estic ara. Realment és així. Però també soc conscient que no soc ni massa jove perquè no em creguin, ni massa vella per estar caducada, així que he d’aprofitar aquest moment, perquè és un bon moment per a mi.
“Cada any que passa crec que és el millor moment de la meva vida, i realment estic vivint un dels millors moments”
Laura Torres neix a Andorra el 30 de desembre del 1982. Va a l’École des arts appliquées a Tolouse, França, i més tard marxa a Barcelona a estudiar un Graduat Superior en Disseny d’Interiors. Abans de fundar el seu propi estudi l’any 2010, que és un dels més prestigiosos del Principat, la Laura forma part de l’equip de dues empreses d’interiorisme a Andorra, fins que queda embarassada de la Martina, que actualment té 10 anys i és la seva primera filla. Feliçment casada amb el Nino Marot, dos anys després tenen al Marcel, de 8 anys. Algunes de les seves aficions són fer esport, la vida social i viatjar.
