Els aromes i les veus cobren vida a través de la ploma de Cristina Canut

Entre la desgràcia i la solitud, els dos personatges principals de “La veu d’un perfum”, de Cristina Canut, es donen l’oportunitat de sentir-se acompanyats una altra vegada, després que Joan Marc, professor de piano al centre cultural La Llacuna, perdés la visió en un tràgic accident de trànsit, i que la Céline, veterinària de La Massana, patís la interrupció forçada d’un embaràs de risc que va derivar en la pèrdua d’un nadó desitjat, en un context situat a l’Andorra contemporània, encara tancada a l’avortament.

Publicat sota el segell de Voliana Edicions i presentat a la Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà, “La veu d’un perfum” representa el debut literari de la Cristina Canut, qui va trobar en la lectura una de les millors escapatòries durant el confinament.

Fotos: César De Pablos

Ets llicenciada en Ciències Econòmiques a la Universitat de Tolosa, com vas trobar aquest gust per la literatura?

Des de joveneta! Jo no tenia una vocació clara, malgrat que era bona estudiant. Penso que m’hauria sortit qualsevol repte que m’hagués plantejat, perquè era d’aquelles que estudiaven força. Quan he estat saturada de les matemàtiques o de l’economia, sempre em refugiava en la literatura; de fet, vaig fer llatí fins a finals del batxillerat i, a la universitat, procurava fer assignatures de Dret per equilibrar.

“La veu d’un perfum”, el teu primer llibre. Quines sensacions t’ha deixat presentar-lo finalment al públic?

És una experiència que tothom que escriu i aconsegueix publicar hauria de viure, perquè és molt diferent de tot. Hom es planteja molts dubtes, especialment en un país tan petitet com Andorra, perquè sé que la gent em coneix per altres facetes, ja que surto a la tele, la ràdio o la premsa per parlar del sector hoteler perquè, tot i que no vull barrejar les coses, soc la portaveu d’Autèntics Hotels d’Andorra i per això em coneixen. M’ha sorprès que molta gent, especialment dones, hagin vingut a comprar el llibre, particularment perquè està escrit per algú que viu a Andorra i la història es desenvolupa aquí. Aquesta connexió entre l’autor i moltes lectores la notes i t’encoratgen; la veritat és que he tingut només bones experiències.

En què et vas inspirar per a escriure “La veu d’un perfum”?

El projecte va començar a néixer quan jo era alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on vaig participar en quatre cursos consecutius perquè, quan intentava prendre amb seriositat i compromís escriure una novel·la, em bloquejava per falta d’eines, per no saber construir la mecànica del cos de la novel·la. En un moment donat, cap a mitja novel·la, em saturava. Aleshores, en descobrir els cursos online de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que van des de narrativa fins a tot el projecte de novel·la, vaig decidir començar.

Confesso que va ser difícil perquè, durant molts anys, només llegia en francès i vaig fer els meus estudis en aquesta llengua, que m’agrada moltíssim i l’he gaudit molt durant els cinc anys que vaig viure a França, mentre estudiava a Tolosa. Tornar a bolcar-me en el català, malgrat que és la meva llengua materna, em va costar un procés d’alguns mesos, ja que havia abandonat la lectura i els autors en català… aleshores, vaig haver de llançar-me una altra vegada a les publicacions de literatura contemporània en català.

El nom del llibre és enigmàtic i a la vegada revelador…

Bàsicament, és revelador d’alguns punts claus del llibre, on el protagonista, el Joan Marc, va perdre la visió en un accident de carretera, a Oliana, fa 15 anys. A partir d’aquest moment, ell dona importància als seus altres sentits, especialment a l’olfacte, ja que és un personatge que coneix molt el món de les essències i les associa a un estat d’ànim o a una situació de la persona que té davant d’ell; en aquest cas, és la Céline, a la qual va coneixent a través dels seus perfums. D’altra banda, hi són les veus, que són primordials per a ell; li fan saber qui és la persona que té al davant i la situació que travessa. És per aquest motiu que hem escollit aquest nom per al llibre.

A simple vista, Joan Marc sembla ser un personatge molt interessant, t’has inspirat en una persona real per a idear-lo?

No. No conec cap persona cega. Tot va sorgir a través de la recerca entre diferents lectures, com ara una novel·la juvenil que tenia la meva filla a casa. Ara no recordo el nom, però aquesta novel·la va ser escrita per una veterinària i un entrenador de gossos pigalls de l’ONCE de Catalunya. A partir d’aquí, va néixer Joan Marc, però aquest és un personatge molt diferent de qualsevol altre, tot i que he tret diferents trets d’altres referències. Però, realment, ell va ser creat des del principi.

La Céline i el Joan Marc són personatges complexos, que es transformen des del principi fins al final del llibre, on queden en evidència les personalitats i contradiccions dels protagonistes, especialment del Joan Marc, que està ple de contradiccions i, fins i tot, és obsessiu. Llavors els lectors seran testimonis d’aquesta evolució, ja que són dos personatges que no es trobaven en el seu millor moment i que, posteriorment, troben un equilibri entre ells.

Com vas compaginar la teva feina i la producció d’aquesta novel·la?

Això és el que més em costa. Tinc la meva feina i ja se sap que l’hostaleria és un món realment difícil, i més si considerem que hem d’equilibrar-la amb la vida familiar. Sempre procuro trobar aquest equilibri entre la meva professió i la meva família perquè tinc els meus dos fills, que ara són adolescents… llavors aprofito el meu temps lliure al vespre o al matí, quan ningú s’ha aixecat del llit. Penso que són poquets els autors que poden viure exclusivament de l’escriptura, ja que compaginen aquest vessant amb diferents feines com el periodisme o l’ensenyament. El problema és anar esgarrapant moments del dia a dia per poder escriure (…). El que sí porto és un petit paper o una llibreta per poder anotar cada idea que se m’acudia… així és com funciono jo i com algunes companyies dels cursos ho fan.

És notori que la teva família és una part molt important de la teva vida, però quina ha estat la rebuda del llibre per part dels teus cercles més pròxims?

Els pocs que sabien que escrivia durant el meu temps lliure, estaven molt contents perquè, quan parlàvem, entenien que el món editorial és molt complicat. Les persones que sabien que jo escrivia, eren els meus dos fills, la meva germana i els meus pares. Els meus altres familiars, com la majoria de la gent, s’ho van prendre amb sorpresa i em deien coses com “però jo no sabia que tu escrivies!”, llavors jo contestava que això no ho sabia gairebé ningú (riu).

Tens pensat donar llibertat a la teva creativitat literària i escriure un altre llibre? Et mantindries en el gènere de la novel·la contemporània o experimentaries en algun altre?

La idea és mantenir-me dins del gènere de la novel·la contemporània; això sí, no descartaria basar-me en un fet històric del passat, però sempre amb connexió amb el present. Quan llegeixo, que és cada vegada més, escullo autors contemporanis que parlen de temes actuals o que afecten les generacions presents. No em veig escrivint una novel·la totalment centrada en el passat, especialment perquè la meva intenció és captar l’atenció de persones de la meva generació i dels lectors més joves.