Especial Meritxell: El Santuari Basílica de Meritxell, tradició i modernitat arquitectònica
La nova Basílica de Meritxell recull la història de la devoció del poble andorrà per la seva patrona i, cap a fins del segle XX, es va transformar en un dels símbols de l’arquitectura andorrana.
El conjunt històric de Meritxell està format per l’Antic i el Nou Santuari, declarat Bé d’Interès Cultural pel Govern d’Andorra. Cap a l’any 2014, el papa Francesc, li va concedir la distinció de Basílica Menor, per la seva història religiosa, vida litúrgica i activitat cultural desenvolupada.
La construcció del nou edifici va anar a càrrec del prestigiós arquitecte Ricard Bofill, i es va organitzar a partir d’una nau de creu grega distorsionada amb un absis de planta quadrada. La coberta es va realitzar en volta de canó. Disposa d’un claustre obert amb arcades al descobert i sala dels miracles. L’ús de la pissarra connecta la nova Basílica amb l’entorn i la tradició andorrana. Compta amb grans obertures que permeten el pas de llum cap al seu interior i una font d’aigua situada en el centre del claustre. El campanar de torre és de planta quadrada inspirat en els antics campanars de monestirs romànics catalans. Els materials utilitzats per a la construcció són propis de la zona i s’integren amb el paisatge que l’envolta.
L’interior del Santuari es caracteritza per l’austeritat i absència d’ornamentació. La reproducció de la Verge de Meritxell és obra de l’artista andorrà Sergi Mas. La talla va ser creada a partir d’antigues fotografies de la Verge original, la qual es troba acompanyada dels set sants patrons pertanyents a les parròquies del Principat. És una imatge estàtica i geomètrica.
El principal punt de referència en el disseny del Santuari són els enderrocs de la capella de Santa Maria de Meritxell, un homenatge de l’arquitecte a l’antiga església, plasmat en els enormes arcs blancs de mig punt que s’observen en l’edifici. Les formes avantguardistes del Santuari juguen amb els arcs i torres inspirades en les restes barroques de l’església cremada i amb les formes pròpies del romànic monumental de regions veïnes.
L’arquitecte també es va inspirar en el corrent artístic del renaixement italià, la qual cosa es pot apreciar en les figures geomètriques del paviment, que combina el blanc i el negre, com a exemple l’exterior del Santuari, aixecat amb pedra de color negre i rematat amb peces prefabricades de color blanc.
L’eclecticisme monumental de Ricardo Bofill en aquesta obra enriqueix la cultura material del país i crea un espai grandiós de reunió i de peregrinació, que s’integra en un majestuós paisatge. En l’actualitat, l’edifici forma part d’un dels conjunts monumentals més emblemàtics del Principat d’Andorra.
