Francina Cardona, l’encant discret
Té una capacitat d’empatia digna d’elogi, un somriure dolç que s’encomana i un encant sense estridències. Així és la Francina Cardona, una dona que sempre ha sabut estar discretament al seu lloc, tot i que les circumstàncies la van portar a ser la primera dama del país, quan el seu espòs, l’Estanislau Sangrà, era el síndic general, en l’època on la sindicatura era la màxima autoritat a Andorra.
Fotos: Jean-Luc Herbert
La Francina és una dona forta. Malgrat la seva aparença delicada, és una persona que ha hagut de fer front a moments difícils de gestionar com la pèrdua d’un fill o la malaltia greu. Però ha sabut tirar endavant la seva família, amb una presència d’ànim envejable i sense perdre el somriure. Va néixer fa 77 anys a Barcelona, i va viure a Mataró fins que es va casar. “Tenia 19 anys, i l’Estanislau en tenia 15 més que jo”, revela somrient i orgullosa del camí recorregut. Va conèixer el seu futur marit quan ella tenia 4 anys… “Va ser el primer cop que vaig venir a Andorra amb els meus pares, i ens vam allotjar a l’Hotel Muntanya, a Escaldes-Engordany. Havíem vingut a trobar-nos amb el meu oncle que vivia exiliat a Tolosa i també era el meu padrí de bateig. Llavors l’Estanislau tenia 19 anys, ja conduïa, i ens va acompanyar a la Seu d’Urgell per agafar l’autocar fins a Puigcerdà, per agafar el tren”. Fins que un bon dia, 13 anys després, la Francina va tornar a Andorra, “vaig retrobar l’Estanislau quan jo tenia 17 anys; vaig anar a passar un mes a Tolosa, amb els meus oncles, i amb ells vaig venir a l’Hotel Muntanya a prendre les aigües termals durant 15 dies. A partir d’aquell moment vam començar una relació, ell em venia a veure a Mataró, també ens trobàvem a Barcelona on ell tenia una germana i jo els avis, però el viatge d’Andorra a Barcelona llavors era molt llarg, i ell tenia pressa perquè ens caséssim. Jo volia començar la carrera de psicologia, però vaig abandonar la idea i al cap de dos anys vam casar, el 23 d’octubre de 1961”, precisa.
“Jo tenia 4 anys quan vaig conèixer l’Estanislau. Però ell ja en tenia 19…”
No se sent frustrada per no haver estudiat psicologia?
Doncs la veritat és que no… M’agrada la psicologia, escoltar la gent, analitzar com actuen, sempre em fixo en les relacions entre les persones.
Es considera feminista?
No, però crec en la igualtat d’oportunitats, penso que homes i dones han de cobrar el mateix per idèntica feina, que han de tenir les mateixes oportunitats en política i en el món laboral. No he sentit mai la necessitat de ser reivindicativa en aquest sentit. Homes i dones som diferents, nosaltres posseïm un sisè sentit, cosa que els homes no tenen.
Per què no s’ha posat mai en política?
La política no m’ha atret mai… i mira que a casa l’hem viscuda molt intensament, sempre se n’ha parlat. Però he tingut una vida molt plena, una gran família, els hotels… no tenia lloc per a la política! A casa ja n’hem tingut uns quants de polítics…
Un marit síndic, un fill ministre, filles al comú…
Sí, va ser síndic durant tres anys, del 1979 al 1982. L’Estanis va ser ministre, i la Francina i la Meritxell van estar al comú d’Escaldes-Engordany, la Francina, quatre anys amb el primer mandat de la Lydia Magallón i la Meritxell va fer dos mandats amb el Toni Martí i quan ell va plegar, va ser cònsol menor.
Durant uns anys, abans que hi hagués Govern, va ser la primera dama del país, perquè el síndic n’era la primera autoritat. N’era conscient?
Sí, però m’ho agafava com una cosa natural. A més, sempre anàvem als actes oficials amb el subsíndic, l’Enric París, i jo m’entenia molt bé amb la Colette, la seva dona.
Té la sensació d’haver viscut a l’ombra de l’Estanislau?
La veritat és que no… tot i que sempre m’he situat un pas enrere.
I això li molestava?
Ui no… de cap manera! Sempre m’ha agradat compartir-ho tot amb ell, les decisions les hem pres junts, la comunicació és sempre fluida i completa. La seva opinió compta molt per mi.
“No tinc la sensació d’haver viscut a l’ombra de l’Estanislau, tot i que sempre m’he situat un pas enrere”
Quins records guarda d’aquella època?
Un dels grans records és quan va venir el copríncep De Gaulle, ben abans que l’Estanislau fos síndic. Va ser un personatge que em va impactar, el meu pare li va fer una fotografia des de l’Hotel Muntanya, quan baixava amb el cotxe descapotable per l’avinguda Carlemany. Recordo que vaig baixar des de l’hotel fins a la plaça Rebés amb el meu fill Xavier a coll, sempre seguint la comitiva. També tinc un bon record de quan va venir el Giscard d’Estaing, més tard François Mitterrand i Jacques Chirac.
Què la va impactar més durant el mandat de l’Estanislau com a síndic?
Va ser quan va morir el nostre fill Xavier, soc incapaç de recordar res més. Em vaig ensorrar, i gràcies a un psicòleg de Barcelona, vaig sortir del pou. Em va sacsejar, em va fer reaccionar i adonar-me que tenia un marit i cinc fills més. Els meus pares i la meva germana també em van ajudar molt. Deixant de banda aquest gran daltabaix, et diré que, amb tot, tinc bons records de l’època, com les tres vegades que vam anar a París a portar la quèstia, ens van rebre fantàsticament bé.
Què és el millor que ha fet en la seva vida?
(S’ho pensa un moment) Els meus fills, tirar endavant la meva família. Sí, sens dubte és el millor que he fet.
Quins valors ha inculcat als seus fills?
Sobretot la humilitat. Els he intentat ensenyar que mai s’havien de creure més que els altres, que es fessin amb tothom. També he volgut que estudiessin, que tinguessin una carrera, cosa que han fet tots.
Com ha viscut l’evolució d’Andorra en tots aquests anys?
Pensa que quan jo vaig arribar, hi havia 12.000 habitants i l’acollida que vaig tenir va ser fantàstica. Em vaig sentir molt estimada per part de tothom, Andorra va ser de seguida casa meva. Aquest país ha experimentat grans canvis, el turisme l’ha fet evolucionar d’una manera espectacular. Sense les persones que en aquell moment van venir per treballar al país, Andorra no hauria prosperat. Andorra l’ha fet tothom, els uns i els altres, tots ens necessitem.
Com està passant la Covid-19?
Primer de tot, vull donar el condol a les persones que han perdut éssers estimats, ha estat molt trist. A casa, hem estat completament confinats, sobretot preocupats perquè no l’agafés l’Estanislau que té 92 anys.
La Francina Cardona Puigcercós neix a Barcelona el 26 de setembre de 1942, però quan tenia un any i mig, la família s’instal·la a Mataró a causa de la feina del pare. Va a l’escola Cor de Maria a Mataró, on va fer el batxillerat i on després dona classes de reforç durant un any i mig. Als 19 anys es casa amb Estanislau Sangrà Font i ve a viure a Andorra, on comença a treballar als hotels familiars. La parella va tenir sis fills, l’Anna Maria de 57 anys, l’Estanis de 56, la Meritxell de 55, el Xavier, que va morir als 13 anys i que ara en tindria 54, la Francina que té 50 anys i l’Albert, que en té 45. Té 10 nets, entre 10 i 30 anys, vuit nens i dues nenes. Entre les seves aficions destaca estar amb la família, la música i el cant. Va estudiar fins a quart de piano i durant 20 anys va cantar a la coral d’Escaldes. També va estar molts anys a Mans Unides.
