Xavier Bonatti: “L’Ama Dablam és una de les muntanyes més boniques de la terra”

Coronar el cim de l’Ama Dablam en solitari ha estat l’últim repte assolit per a Xavier Bonatti, guia d’alta muntanya andorrà, tot un exemple de superació personal, després d’haver patit fa uns anys una caiguda que el va deixar en cadira de roda durant 4 mesos.  

Fotos: Xavier Bonatti/McGrau 

Parla’m d’aquest repte que has assolit.

Sí, ha estat un repte personal important. El passat 13 de maig vaig aconseguir fer el cim de l’Ama Dablam, a la vall del Kumbu, al Nepal, de 6.856 metres, per la seva aresta sud-oest, l’anomenada via normal. Aquesta és una muntanya molt tècnica que concentra la major part de l’activitat a la temporada de tardor, ja que durant la primavera les condicions més seques la fan encara més complicada. Aquesta és una de les muntanyes més boniques de la terra… És un cim per als escaladors més que per als alpinistes, i aquest és un dels seus atractius. A la tardor hi va molta gent, però ara estàvem gairebé sols. 

Vas pujar sol?

L’últim tram el vaig haver de fer sol, perquè l’Oriol Ribas va tenir problemes de genoll i es va haver de quedar al camp base. Llavors la nit del dia 12 vaig decidir atacar el cim tot sol. Les condicions meteorològiques eren excel·lents, no hi havia vent, tot i que anunciaven neu per a l’endemà a la tarda. Vaig sortir a les tres de la matinada i a dos quarts d’onze feia el cim, pujant per una pendent de neu i gel on hi ha passos prou difícils. Vaig tornar a baixar de seguida, després d’haver fet algunes fotos i una mica de vídeo.  Vaig arribar al camp 11 hores després, a les dues del migdia, quan tot just començava a nevar.  

Quines sensacions vas tenir durant l’ascensió?

Ja sé que tothom aconsella no anar sol a la muntanya, però jo ho vaig fer…  Les sensacions són inexplicables, increïbles, una experiència inoblidable, on es barreja l’eufòria i l’alegria, sobretot quan aconsegueixes el repte de fer el cim. 

Sense oxigen?

Sí, és clar! No m’agrada pujar muntanyes amb oxigen, no m’atrauen els cims de 8.000 metres. Mira en què s’ha convertit l’Everest amb les expedicions comercials. Si un vol pujar a l’Everest, només cal que pagui 32.000 euros i s’incorpori a un dels nombrosos grups que hi pugen, està completament massificat. A mi m’agraden els llocs més solitaris, fer alpinisme d’aventura, de descoberta, lluny de les vies comercials.  

“Vaig sortir a les tres de la matinada i a dos quarts d’onze feia el cim tot sol”

De tots els cims que has fet, quin és el que més t’emociona?

Ui… Totes les muntanyes tenen coses especials i diferents… Mira, el Vignemale, aquí al Pirineu, és una muntanya màgica per a mi. Intento anar-hi cada any, és un cim de només 3.300 metres, però té un encant especial.  

Quin és el proper repte?

El cap no para… tinc projectes per a aquests propers anys. De moment estic preparant el currículum per poder entrar a la formació de guia internacional d’alta muntanya a Espanya, uns estudis que duren tres anys. 

Com valores el nivell d’escaladors d’Andorra?

Molt interessant, el nivell està pujant molt. Hi ha bons escaladors i escaladores, com l’Estefania Troguet, que té excel·lents condicions i pot arribar molt lluny. D’altra banda, hi ha la iniciativa de Francesc Soldevila i Joan Albós, que han creat un equip de tecnificació, una bona cosa. 

El fet que hi hagi murs d’escalada també ajuda?

I tant! Quan jo escalava això no existia! En canvi ara, hi ha grans possibilitats, ara et pots preparar molt bé, hi ha molta informació.  

Tothom pot fer escalada?

Sí, però cadascú al seu nivell.  

Et ressents encara de la lesió que vas patir?

M’han quedat seqüeles, artritis degenerativa. Vaig fer una caiguda de 12 metres, em vaig trencar els dos peus, vaig haver d’anar en cadira de rodes durant quatre mesos i vaig estar gairebé un any de baixa. Però ho he superat!