Pepe Chisvert, un mossèn peculiar

És innegable que el tarannà de mossèn Pepe Chisvert és peculiar. La seva empenta i la seva gran empatia amb el jovent ha fet que l’església de Sant Julià de Lòria s’ompli cada diumenge amb aires nous. Ara, ha aconseguit que un artista de renom restauri l’església parroquial. 

Fotos: Josep Segura 

És un mossèn molt peculiar que aporta aire fresc a una institució que necessita evolucionar amb el temps, se sent satisfet de la seva tasca aquí?

Per a mi és un privilegi el fet de ser mossèn. El missatge de l’evangeli té 2000 anys d’història que encara el 2019 té un aire fresc. Cal recrear la nostra fe, que forma part de la identitat del nostre poble, i de la història i la tradició de les valls d’Andorra i viure el dia a dia amb molta il·lusió, carregat sempre de la força de la fe, de l’esperança i de l’afecte a la comunitat i a les famílies que senten l’església com el seu espai d’espiritualitat, testimoni de moments significatius en la seva vida, tant de creients com de no creients.  

La pèrdua de fidels a les esglésies és molt important. No és el vostre cas, com s’aconsegueix això?

Jo humilment em considero un instrument en mans de Déu, no soc jo, és el Senyor qui actua sempre. A Sant Julià, arribem als infants, als joves, a la gent gran i això, a vegades no és fàcil. Hem de tenir en compte que, Déu no castiga ni condemna, més aviat ens abraça, ens estima, ens respecta i desitja el millor per cada ésser humà. 

Com se li va acudir afrontar una reforma tan important de l’església de Sant Germà?

Sempre he volgut millorar els espais litúrgics per fer més bona l’acollida a l’església. A causa de l’amistat que m’uneix al pare Marco Ivan Rupnik, vaig pensar en ell per efectuar la reforma. Li va agradar la idea de venir a un petit país com Andorra, terra d’acollida, un país neutral. Ell és d’Eslovènia, on va patir la persecució religiosa i això ho porta a la sang. Va valorar el conveni que el Govern d’Andorra va signar amb la comunitat de Sant Egidi, així com el fet d’acollir famílies de Síria. Va decidir apostar per una església com la nostra, oberta, plena de vida, amb infants i joves. De seguida va dir que sí. 

“Apostar pel pare Rubnik va ser com apostar per Messi, fent un símil futbolístic”

Des del primer moment va pensar en el pare Ivan Rupnik?

Sí, sens dubte. Apostar pel pare Rupnik va ser com apostar per Messi, fent un símil futbolístic. En el món cristià i en aquest diàleg entre l’art de l’església oriental i l’església occidental, Rupnik és un referent. Ha estat una experiència impressionant, per la seva qualitat espiritual, humana, artística, així com del tot el seu equip del Centro Aletti.  

Com ha estat la realització de tot el projecte?

El vessant humà sempre hi és, també la força i la confiança en Déu està per damunt de tot. En tot aquest procés hi ha hagut moments complicats, de llevar-me a les tres o a les cinc de la matinada, i preguntar-me com farem tot això i com ho pagarem. Aquests dies sempre he tingut com a referent a Gaudí, quan va tenir la brillant idea de crear en un prat de les rodalies de Barcelona, una gran basílica; d’entrada tothom el va tractar de boig i d’al·lucinat, però ell va confiar en Crist i és ell qui el va guiar i el va acompanyar. Jo humilment, com a capellà de muntanya, vaig sentir aquesta força divina i vaig pensar que aquesta obra de Déu que parla a través de les persones, és una aportació a la història d’Andorra, a l’art d’Andorra i és com donar gràcies a totes les generacions que ens han precedit i que han apostat per fer les excepcionals esglésies romàniques que tenim al país.  

El més complicat a partir d’ara serà sufragar les despeses que ha comportat la reforma?

Si és obra de Déu, sortirà, i jo sempre he confiat i continuo confiant; per tant, ens en sortirem. 

Què destacaria del pare Ivan Rupnik com a professional i com a persona?

La seva humilitat, perquè és un home imatge de Déu i ho transmet. Ha estat una setmana plena d’exercicis espirituals, tant per a nosaltres com per a tot el seu equip de l’Escola Aletti, amb més de vint nacionalitats diferents. Ha estat genial, ha estat un gran treball, picant pedra diàriament com una ofrena a Déu. Recordo una anècdota de Miquel Àngel, quan va fer Moisès, a l’església de San Pietro, a Roma i li van preguntar com podia fer aquella preciositat. Ell va contestar: “Miquel Àngel està dins del bloc de marbre, jo només he de treure allò que sobra”.  

I l’obra de la nostra església?

Hi podem trobar en la seva creativitat el reflex d’un home madur, no és el mateix artista que va realitzar les seves primeres obres al Vaticà, hi trobem una gran evolució que, tant ell com el seu equip han experimentat al llarg dels anys. A Sant Julià ha aplicat la tècnica del vidre, amb una gran feina del vitrall de l’entrada, les 24 làmpades que pengen del sostre, i la tècnica de la pintura, amb els frescos de l’escena de l’Anunciació, en la nova capella de la verge de Canòlich, al sagrari, al presbiteri. Després també, tot el treball en bronze banyat en or de les làmpades de l’altar i que recorden els set dons de l’Esperit Sant, són ous d’estruç que feien servir els primers cristians perquè, quan l’ou es trenca, comença la vida, per tant, és un signe de vida, de resurrecció i d’esperança. També cal destacar la creu, que recrea l’escena de la dreta, de la resurrecció, amb un peu en què Jesús treu dels inferns a Adam i Eva i tenim un Crist que puja i surt de la creu, amb una força artística impressionant. Per tant, no només és la tècnica del mosaic, és també del vidre, de la pintura i la tècnica del metall. 

Quin és el seu objectiu dins del sacerdoci?

Sempre el mateix: deixar-se estimar per Déu i això és igual que estimar les persones que t’envolten. L’església l’arreglem i queda molt bé, però el que és realment important, són les persones i per a mi és una tasca bàsica, com la que estem fent a Càritas, que acompanya les persones que estan passant moments de dificultats, ja sigui per manca de feina o d’afecte. També hem de cultivar els joves, com per exemple, a través del Festival Canòlich Músic, que volem que sigui un espai d’acollida de les noves generacions, a qui fem arribar el missatge de Crist a través de la música o de l’art.  

Li agradaria arribar a ser arquebisbe per poder posar ordre en tota aquesta qüestió?

Uf…!, De cap manera, no hi ha res com ser un capellà humil, senzill, tenir la teva parròquia, la teva comunitat, jo em sento un privilegiat en aquesta parròquia laurediana. Els reptes sempre els marca el Senyor i tinc molt més del que em mereixo, jo soc fill de pagès, des de petit he acompanyat al pare en les tasques del camp, he recollit taronges i puc dir que, ser fill de pagès és un orgull. Ser capellà d’una parròquia, amb una vida vocacional sempre molt acompanyada, també en el món educatiu, amb les classes a La universitat d’Andorra, amb els alumnes de la DECA, com a delegat episcopal d’ensenyament, acompanyant als educadors, formant a formadors, jo crec que això m’omple però la meva aspiració és ser un instrument de Déu. He deixat enrere etapes de la vida significatives i importants, l’època de funcionari del Ministeri d’Economia i Hisenda, a Espanya, altres etapes laborals i afectives, però totes per aquest repte que és ser un instrument de Déu en aquesta parròquia que espero que per molts anys pugui continuar. 

Quin és l’objectiu amb el qual sempre ha somiat i mai no ha pogut realitzar?

El meu repte i el meu somni, de cada dia, és deixar-me estimar per Déu i deixar que ell, a través meu, pugui fer les seves obres. Només sé que soc un instrument en mans de Déu i és ell qui, a través meu i de la comunitat cristiana, farà realitat grans obres, grans projectes i grans somnis. La Verge de Canòlich és una mediació que ens porta cap a Déu i ens deixem acaronar i estimar per la seva presència, i que per on passi, portem el perfum de la seva presència i que portem la cara i l’orgull de ser un enamorat de Déu, que parla a través de les persones, amb fidelitat, a les arrels cristianes, a l’evangeli i a la institució que representem.