Marko Ivan Rupnik, entre l’art i la fe
El Pare Marko Ivan Rupnik, sacerdot catòlic jesuïta, conegut com el Miquel Àngel del segle XXI, s’ha fet famós per les seves creacions en mosaic per a nombroses esglésies d’arreu del món. Ha estat a Andorra per reformar l’església de Sant Julià i Sant Germà, i ha concedit una entrevista en exclusiva a Dona Secret.
Fotos: César de Pablos / Nelly Dedea
Un artista neix o es fa?
Les dues coses; és necessari un do, un talent, però també cal molta feina i molt estudi. En definitiva es necessita un 90% de treball i estudi, i un 10% d’inspiració, però sense aquest 10%, l’art que es realitza està mort.
En què s’inspira per a realitzar les seves obres?
Sempre m’inspiro en la vida; però, en quina vida? Perquè nosaltres els cristians creiem en una vida que depèn de Déu i que ve de Déu i aquesta és la vida del col·lectiu, de les relacions, no de l’individualisme tancat. Les meves elaboracions subjectives es basen en allò que ens fa trobar-nos, és per això que la meva inspiració principal és la memòria d’una vida molt bella, que tots els cristians hem pogut viure a través dels segles. Per ser creatiu és necessari comptar amb unes arrels molt profundes.
Admirant la seva obra, podem comprovar que està plena de vida.
Soc molt feliç de sentir això, ja que és just el que nosaltres pretenem, manifestar la vida. La matèria del món no està morta, la vida està al seu interior; malgrat que, a primera vista no s’hi veu. És necessari ajudar la matèria perquè es pugui expressar, la matèria és com l’home, si aquest s’expressa bé, d’una manera bella i està compromès amb l’amistat, el resultat és excel·lent, igual passa amb la matèria, que cal acollir amb amistat i no se li ha d’imposar la nostra voluntat, aquest és precisament el pecat de l’home, que busca sempre imposar la mateixa voluntat de les coses.
És difícil trobar l’equilibri entre la matèria i l’immaterial?
No és difícil, quan tens una vida amb la qual sempre comptes amb els altres, llavors entens que l’amor és la unitat del visible i de l’invisible, de la matèria i de l’immaterial, però l’amor necessita la matèria, sinó no és amor, sinó fantasia. Quan l’amor inclou la matèria, aporta coses noves, té al seu interior com una història de la persona amada.
Que pesa més dins de les seves vocacions, l’artística, la docent, la sacerdotal o la d’escriptor?
Tinc una percepció de la meva vida com a una realitat molt unida, de jove he estat temptat de desenvolupar totes les activitats, però quan et fas més gran, entens que l’arrel de totes les coses és la mateixa. Si ets una persona oberta, fas qualsevol cosa, perquè tot està relacionat.
Avui la joventut comparteix tots aquests valors?
Crec que la joventut, avui en dia, ha estat vençuda per una temptació i aquesta és el servilisme, volen ser servits pels altres; però sortosament, també n’hi ha joves que volen crear. Quan estava a l’Acadèmia de Belles Arts, el professor deia: “Serà artista aquell que vulgui ser un deixeble”. Sense mestres no hi ha nous mestres, sense els pares no hi ha fills i, si no hi ha fills, no n’hi haurà pares. Sempre he buscat les persones que saben més que jo per poder aprendre. Això ha estat per a mi la benedicció de la meva joventut, però sempre he caminat fora dels criteris de la majoria.
Ha restaurat una part important de les esglésies i santuaris més famosos del món, com ara Fàtima, Lourdes, l’Almudena o el Palau Apostòlic del Vaticà. De quina se sent més orgullós?
Orgullós de cap d’elles, però molt agraït a Déu. Però estic content de la capella de Redemptoris Mater i de l’ortodoxa de Romania, molt complexa. I li puc dir que aquesta obra que he fet a l’església de Germà de Constantinoble a Sant Julià, quedarà sempre a dins del meu cor.
Què li sembla que l’anomenin el Miquel Àngel del segle XXI?
Estimo molt els periodistes, veig que treballeu molt, però a vegades dispareu massa ràpid...
Què li sembla Andorra?
La coneixia pels textos, no per les persones. Ara opino que les persones són més belles que els textos, sou molt acollidors, molt gentils i molt generosos, hem treballat aquí sentint-nos molt ajudats per les persones.
Quan va rebre l’encàrrec per reformar l’església de Sant Julià, i tenint en compte el seu currículum, no va tenir cap dubte a l’hora d’acceptar?
No vaig tenir cap dubte, nosaltres sempre hi anem allà on hi ha una comunitat cristiana viva i aquí l’he trobada.
“La meva inspiració principal és la memòria d’una vida molt bella que tots els cristians hem pogut viure a través dels segles”
Qui li va proposar realitzar aquesta reforma?
Va ser mossèn Pepe Chisvert.
En què s’ha inspirat per la reforma d’aquesta església?
En la litúrgia mateixa; l’església com a estructura, ha de ser una imatge com el cos de Crist i així és com ensenyava Sant Germà de Constantinoble, una font interminable d’inspiració.
En què ha consistit tècnicament aquesta reforma?
L’important era evidenciar les dues dimensions de la litúrgia, la vida de l’home, la història, el temps i l’ingrés en el regne del santuari verdader. A l’església de glòria, hi ha el Crist de glòria i el seu cos gloriós. Per això era necessari establir millor l’altar, el púlpit, el presbiteri i posar els focus al baptisteri. Calia recuperar aquests elements.
Quina ha estat la part en què ha trobat més dificultat?
Sens dubte, la integració de la diversitat, amb l’elaboració de l’absis i del baptisteri, dos pols molt forts que determinen l’estructura de fons, des del baptisme a l’altar i, dins del cos de Crist, per passar al cos de glòria.
Quina empremta li agradaria deixar al Principat d’Andorra?
Que apreciïn aquest mosaic i que no s’oblidin mai de qui l’ha fet, que l’hem fet amb molta alegria, molt lluminós i amb molta estima.
Marko Ivan Rupnik va néixer el 28 de novembre del 1954, a Idrija, Eslovenia. És un sacerdot catòlic jesuïta, artista, teòleg i escriptor, que s’ha fet famós per les seves creacions en mosaic per a nombroses esglésies arreu del món. Entre les seves obres, cal destacar la capella Redemptoris Mater del Palau Apostòlic del Vaticà, l’església de Sant Giovanni Rotondo, els Santuaris de Fàtima i Lourdes o la Catedral de l’Almudena, a Madrid que el 1973 ingressa a la Companyia de Jesús. Estudiant de filosofia, l’any 1977 es matricula a l’Acadèmia de Belles Arts de Roma i uns estudis que compagina amb la teologia a la universitat Gregoriana de Roma. L’any 1985 és ordenat sacerdot i l’any 1991 obté el doctorat en la facultat de Missionologia Gregoriana. Des del 1991 resideix i treballa en el Pontificio Instituto Oriental de Roma, centre del qual és director. També és professor en la Pontificia Universitat Gregoriana i el Pontificio Ateneo de San Anselmo. L’any 1995, el Papa Joan Pau II el crida per portar la direcció del taller d’art espiritual del Centro Aletti, una manera de compaginar l’art i la fe, on un grup d’artistes profunditzen, en l’àmbit teòric i pràctic, en les relacions entre l’art i l’espai litúrgic, sobre la base de la memòria de la tradició iconogràfica de les esglésies d’orient i occident. Des de l’any 1999 és consultor del Pontifici Consell de la Cultura i ha rebut importants premis, com ara, el “France Prešeren”, el “Signe d’Honor de la Llibertat de la República d’Eslovenia” o el “Beato Angélico”.
