Rosa Pons, incansable emprenedora

El que havia estat el somni de la Rosa Pons s’ha convertit en realitat. Primer, amb la construcció de l’edifici El Diamant, i després, amb l’obertura de The Embassy, un espai exclusiu que es vol convertir en l’abanderat d’una nova Andorra que aposta per atraure turisme amb un alt valor adquisitiu. La Rosa no es cansa de repetir que amb aquesta realització vol significar el seu agraïment a Andorra, un país que l’apassiona. 

Fotos: Jean-Luc Herbert

La Rosa Pons no és una persona a qui li agradi el protagonisme. Té la tendència a romandre discretament a segona fila i donar el rol principal als altres. Per això sempre ha estat reticent a concedir entrevistes, però hi ha moments en què cal obrir-se i treure el que un té ben guardat en el seu jardí secret. “La veritat és que em fa una mica de vergonya sortir a la portada…” confessa amb un somriure tímid. Però la conversa flueix i al cap d’una estona li brillen els ulls i es llança en un discurs emocionat sobre el que Andorra ha significat per a ella. “Aquest país m’ho ha donat tot i jo sempre he volgut tornar-li una petita part del que m’ha aportat” indica. 

La joieria i la rellotgeria han format sempre part de la seva vida. “Recordo que només amb 14 anys quan sortia de l’escola, anava de seguida cap a la botiga on els meus pares m’esperaven per fer les compres, era una època on es venia molt. Compaginava els estudis amb la feina a la botiga, en aquell moment, els fills menors ajudaven els pares”. Ella encarna la sisena generació de joiers, els seus pares vivien a Lleida però després de la guerra es van traslladar a València. Un parent, també joier, propietari de la rellotgeria Solans d’Escaldes, els parlava sovint d’Andorra i van decidir traslladar-s’hi i provar sort. La Rosa enyora l’Andorra d’abans, “era entranyable, propera, tothom es coneixia, vaig viure una infància feliç en un entorn familiar amb molt d’amor. Tothom treballava amb ganes de prosperar i amb il·lusió, era una terra d’oportunitats, com ha estat sempre, tot i que ara cal que ens reinventem. Andorra té molt per donar, estic segura que la seva millor època encara ha d’arribar” afirma.  

Alguna vegada es va plantejar treballar d’alguna altra cosa que no fos la joieria?

Doncs t’he de confessar que sí… Quan era joveneta tenia ganes de veure món, de viatjar… I m’hauria agradat ser òptica, però havia de seguir la tradició familiar, i els meus pares em van demanar que treballés a casa. La veritat, la idea no em va desagradar perquè la joieria és un món màgic. Estic satisfeta d’haver fet la meva carrera en aquest camp. 

Com es va crear la Joieria Suïssa?

Van començar obrint una botiga petiteta, la Joieria Berna, a l’avinguda Meritxell.  Després van comprar un terreny al mig del no-res, on van construir la Joieria Genève, als anys 1964-65. Amb aquesta botiga va revolucionar el mercat del país, ja que va fer venir un decorador professional i va muntar una joieria preciosa, que va marcar la diferència amb la resta. Més tard vam obrir la Joieria Suïssa i dues botigues més, una època on l’empresa es va anar ampliant. 

Com es va apassionar per les joies?

Vaig tenir la sort de conèixer el professor Muñoz Espinalt, creador de la psicoestètica, que em va ensenyar el perquè de la joieria, una cosa que jo tenia la necessitat d’entendre. Ell em va ensenyar la importància dels guarniments i el significat de les joies, que representen un sentiment molt profund i que va molt més enllà del tema econòmic.  Les joies són obres d’art i, per damunt de tot, són paraules d’amor. A vegades és més fàcil expressar sentiments amb les joies que amb les paraules…

“Andorra té molt per donar, estic segura que la seva millor època encara ha d’arribar”.

Amb això diu que les joies estan reservades per a les persones amb possibilitats econòmiques?

No, perquè una joia no té per què ser cara. En general, la gent pensa que les joies són un luxe, però el més important és que el que les compra, tinguin la generositat de dedicar uns diners, pocs o molts, a comprar una joia per a la persona estimada que sempre recordarà un moment màgic de la seva vida i la persona que li ha regalat. I l’emoció perdurarà en el temps. 

Com va néixer la idea de construir El Diamant?

Tenia clar que ho havia de fer, havia de seguir el meu impuls. Tenia ganes de créixer professionalment, però a la Joieria Suïssa només comptava un espai de 80 m2. Venien les marques i em reclamaven un córner exclusiu, on es pogués expressar l’ADN de la marca. Va sorgir l’oportunitat d’aquest terreny, em vaig entusiasmar i m’hi vaig llançar de cap! Tenia clar que volia fer alguna cosa singular i, sobretot, tenia clar que volia plasmar el meu agraïment a Andorra per la gran sort d’haver pogut viure i desenvolupar-me en un país tan meravellós. Volia comptar amb un espai prou gran perquè les joies poguessin veure’s en tota la seva magnificència, perquè els clients gaudissin d’una gran diversitat de productes. No solament volia agrair al país l’oportunitat de la qual vaig gaudir, sinó que l’obra és també un homenatge a les sis generacions de joiers que tinc al darrere. I ara ja està en marxa la setena, ja que les meves filles han tingut també un paper molt actiu en tot el projecte. 

El Diamant ha complert les expectatives?

Havia de ser un edifici icònic i singular i que simbolitzés l’obertura del país cap al futur. Estic convençuda que una altra Andorra és possible, ha de ser capaç d’atraure clients amb un elevat poder adquisitiu. Perquè el “low cost” ens està matant… El país no ha d’anar cap aquí, sinó més aviat el contrari. Necessita una clientela de nivell que pugui gaudir de botigues exclusives amb grans marques. Tinc confiança en el projecte, soc una persona amb molta fe i que fa les coses amb el cor. Perquè si hagués hagut de fer El Diamant amb el cap, no me n’hauria sortit! 

A què respon el nom d’El Diamant?

Vam fer un concurs d’idees obert als arquitectes del país, els hi vaig explicar la idea i sobretot els vaig dir que volia que l’edifici fos icònic i que dignifiqués la nostra professió. Aquesta frase els va impactar, sobretot al Xavier Orteu, que va quedar impressionat i es va posar a treballar de seguida a partir d’aquesta idea. I així va néixer la façana d’El Diamant, la pedra preciosa que més dignifica la professió de joier. 

Ara heu inaugurat una escultura també amb un diamant…

Sí, l’obra simbolitza el reconeixement a tots aquells emprenedors i treballadors que a principis dels 50 i posteriorment van apostar pel país i amb el seu esforç i compromís van contribuir decisivament a la transformació i modernització de l’economia andorrana. Es tracta d’homenatjar els pioners, dones i homes lluitadors, il·lusionats, pels qui no hi havia barreres ni limitacions, i van aconseguir entre tots que les nostres valls fossin un referent molt més enllà de les nostres fronteres. Aquesta escultura vol ser també una crida i una inspiració per a les noves generacions, perquè preguin com a exemple aquells pioners i amb l’esforç de tots, treballin per polir el valuós diamant que és Andorra. L’escultor Ángel Calvente va fer un gran treball. 

 —

Amb The Embassy, la zona de l’avinguda Meritxell ha fet un pas endavant, “és un lloc on tot és art, des de la gastronomia fins a les joies, passant pels perfums d’autor, la galeria d’art, la marroquineria, l’òptica… s’hi pot trobar de tot a tots els preus, però tot amb un segell d’exclusivitat” indica, a la vegada que vol que es converteixi en un indret que aculli tota mena d’esdeveniments, “ha de ser un espai per a tothom, volem que The Embassy respiri Andorra”. Està convençuda del futur esperançador que s’obre a Andorra, tot i que és conscient que “té molts deures per fer, tots hem de treballar per tenir un país digne, on el comerç s’ha de reinventar”. Opina que aquesta és una feina de tots, “hem de respondre a les demandes del mercat, i tots ens hem d’esforçar. Andorra s’ha d’obrir al món i dotar-se d’infraestructures com l’aeroport. És imprescindible per al futur de la nostra economia, i estic convençuda que ens obriria noves possibilitats de desenvolupament. Avui els hotels estan fent una bona feina, estan oferint bons serveis, han entès que no s’ha d’atreure el client amb preus i descompte, sinó amb un conjunt d’excel·lències. Pel que fa al comerç, s’ha de reconduir i posicionar en la bona direcció, fugint de les franquícies, que uniformitzen el mercat”. La Rosa acaba amb una confessió: “Andorra és el meu país que adoro, m’ho ha donat tot. No em puc imaginar viure en un lloc que no sigui aquest”. 

“Les joies són obres d’art i, per damunt de tot, són paraules d’amor”.

—

La Rosa Pons Solans neix a València, tot i que als pocs mesos de vida es trasllada a viure a Andorra amb els seus pares. Va a l’Escola Francesa d’Andorra la Vella i després al Lycée Comte de Foix. Quan acaba els estudis entra a treballar a l’empresa familiar, una joieria que van obrir els seus pares. Viu en parella, té dues filles, la Meri de 45 anys i la Mireia de 41, i quatre nets, la Kiara i l’Àlvar de 9 anys, l’Íngrid de 7 i la Inés de 6. Entre les seves aficions destaquen la música, la lectura i el cinema.