De l’origen de l’església laurediana del segle XI se’n conserva la torre d’estil llombard, una pica baptismal i les talles de les marededéus de Canòlich i del Remei, mentre que la resta va ser profundament transformada al segle XX.
Fotos: Fons Guillem de Plandolit. Arxiu Nacional d’Andorra FGP_023 (entre 1913 i 1932) / Fons Cuyàs. Institut Cartogràfic de Catalunya (1949) / Angela Llop / Rostoll.cat / TripAdvisor / cultura.ad
De l’origen romànic de l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, dedicada a Sant Julià i a Sant Germà, només en queda el campanar. Amb tot, a l’interior de la nau podem gaudir d’algunes peces destacables, com dos quadres d’Antoni Viladomat, les talles de la Verge del Remei i de la Verge de Canòlich i el recent mosaic realitzat pel pare Marko Ivan Rupnik.
L’església romànica de Sant Julià i Sant Germà, ubicada a l’avinguda Verge de Canòlich, 30, va ser profundament restaurada i reformada al llarg dels segles, i de la construcció inicial i origen només se’n conserva el campanar d’estil llombard, de tres pisos. A l’interior, a més de la talla del Crist de Gràcia, hi trobem els retaules barrocs de Sant Julià, de la Immaculada i de Sant Germà, a més de la talla de la Mare de Déu de Canòlich.
L’església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria apareix esmentada ja a l’acta de consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, del segle IX, tot i que les últimes investigacions posen en dubte la seva veracitat. La capella es tornarà a citar en diverses ocasions en la documentació medieval de les valls andorranes.
Del temple romànic, que va patir diverses reformes i ampliacions al llarg dels segles, ens n’ha arribat ben poca cosa. En les intervencions realitzades durant el segle XX, van desaparèixer el comunidor (petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, coberta i situada prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades) i el cementiri. Queda dempeus el campanar d’estil llombard, del segle XI, com a element original més significatiu, tot i que mig amagat per les construccions modernes. Situat al costat de tramuntana de l’església, es tracta d’una torre de planta quadrada, feta amb un aparell ben ordenat de blocs de pedra de mides regulars, disposades en filades desiguals i a trencajunts, que han estat lligades amb morter de calç.
Per damunt del nivell de la teulada de l’església actual sobresurten els tres pisos, amb dos finestres geminades per pis als dos pisos inferiors i alternant les finestres geminades (cares de migjorn -sud- i tramuntana -nord-) i les d’una obertura grossa i simple (cares de llevant -est- i de ponent -oest-); a la part superior, té un fris d’arcuacions cegues, típiques de l’estil romànic llombard. Les finestres del tercer pis es van modificar per posar-hi les campanes.
A cada pis, les finestres són emmarcades per un rebaix quadrat fet a la superfície del mur, tancat a la part superior per un rengle de quatre arcuacions cegues, fetes amb pedra tosca. Les finestres han estat obertes al mateix aparell del mur; a la part superior, es formen dos arcs de mig punt, els quals es tanquen i es juxtaposen fins a trobar un punt d’unió, que reposa damunt un capitell trapezoïdal, sostingut per un bloc monolític de pedra. La teulada és de quatre vessants, coberts de lloses de llicorella.
De l’època romànica també es conserva una pica baptismal, una peça de granit, de caràcter popular, de la segona meitat del segle XII, en un període genuïnament romànic. La decoració de la pica ens trasllada a una simbologia eminentment baptismal.
Del romànic també es conserven dos talles: una de la Verge del Remei (n’hi ha un altra de barroca) i la de la aptrona, la Mare de Déu de Canòlich.
Entre els segles XVII i XVIII es va modificar la nau, i l’absis va passar a ser de planta quadrangular. Entre 1939 i 1940 es va tirar a terra l’antiga nau i se’n va aixecar una de nova. La nova façana es va bastir seguint el corrent de l’arquitectura de granit. La darrera modificació, de l’any 1974, va consistir en ampliar la nau tot canviant-ne l’eix d’orientació.
Actualment, l’edifici presenta una nau rectangular orientada seguint l’eix nord-sud, amb el que era l’antiga nau als peus, i l’actual absis destacat a l’exterior. Conserva com a façana principal la que es va aixecar al principi dels anys 40, de manera que la façana queda a l’oest, de cara a l’avinguda Verge de Canòlich; segueix les premises de l’arquitectura de granit, amb el parament fet amb blocs irregulars, amb sanefes de blocs rectangulars disposats a trencajunt en els angles; al centre destaca la porta d’entrada amb arc de mig punt, amb un emmarcat arrebossat i amb vitralls a la part superior.
L’interior té una sola nau, amb altars i una capella laterals i destaca, als peus, l’antic absis d’època barroca.
Abans de l’última reforma, acabada a mitjans del 2019, l’absis estava decorat amb vitralls de colors, i acollia les imatges imatges de la Mare de Déu del Remei i la de la Mare de Déu de Canòlich.
El retaule major dedicat a Sant Julià és obra de l’escultor Antoni Tremulles i del pintor i daurador Pere Carreu, i data del 1622. L’altre retaule és de la Immaculada Concepció, de 1868, obra dels escultors Isidre Clusa (i el mestre de Santa Llúcia, i de daurador anònim.
Sant Julià i Sant Germà té molts elements per admirar, com les pintures de la Mare de Déu del Roser amb sant Roc, sant Julià i sant Sebastià i de Sant Nicolau de Tolentí intercedint a la Mare de Déu dels Dolors per les ànimes del Purgatori, obra d’Antoni Viladomat; les talles de la Verge dels Dolors, del segle XIX, i la barroca de Sant Antoni Abat o de Viana; les escultures del Sagrat Cor de Jesús, de sant Iu, de sant Josep amb el Nen Jesús, de sant Josepmaria Escrivá de Balaguer, de Santa Teresa de Lisieux, i del Crist de la Gràcia.
