Miquel Martín: “Regalar temps és el millor regal”

Sota el seu aspecte d’executiu d’èxit, Miquel Martín amaga una ànima solidària que l’ha portat a treballar solidàriament a països com Mèxic o Argentina. Per al 2018, el projecte és marxar un mes al Perú.

Com descobreix la seva vessant solidària?

Sempre m’ha agradat ajudar a la gent. És trist constatar com la societat s’està deshumanitzant, s’està destruint a ella mateixa, perquè les persones es despreocupen de què passa a la resta del món. Considero que el millor regal que es pot fer a una persona és una part del teu temps.

A Andorra com veu la sensibilització en temes de solidaritat?

Hi ha moltes organitzacions solidàries, però, per exemple, aquí no veus gent que et demana diners pel carrer. Si vas per Barcelona, veus que hi ha molts captaires demanant caritat, sovint van amb gossos, i és molt greu constatar que hi ha persones que es miren més els animals que els seus amos. Hi ha molta gent necessitada pels carrers i no per força se’ls ha d’ajudar amb diners, se’ls pot donar un entrepà, uns bolquers… Crec que la societat està perdent els valors i s’està deshumanitzant. Perquè cada dia ens blindem més sobre les misèries humanes, veiem per televisió guerres, violència i desgràcies, i això fa que, malauradament, ens hi acostumem.

“La societat està perdent els valors, s’està deshumanitzant”

Està en alguna organització?

A Andorra sóc voluntari per la llengua, aquí tenim el català com a idioma oficial, una llengua molt bonica i que hem de compartir amb les persones que no la parlen i si els podem ajudar, perfecte! A Terrassa, cada cap de setmana hi baixo per col·laborar amb una fundació que recaptem i distribuïm menjar i roba, i tenim també un menjador social. Aprofito per treballar amb una ordre religiosa en la cura de nens.

Dedica les vacances a projectes solidaris?

Quan era més jove vaig anar dues vegades a passar 4 mesos a Mèxic, a Tijuana, a la frontera amb els Estats Units, i ens dedicàvem a cuidar els fills dels anomenats “esquenes mullades”, persones que volen travessar la frontera. Poden passar dues coses: o passen i abandonen els fills, o no se’n surten i moren . Llavors hi ha un col·lectiu important de nens sols, que necessiten ajuda. Llavors allà hi ha un centre dels Pares Escolapis on s’acullen els nens, se’ls dona caliu familiar, també l’esperança que els familiars els vagin a buscar i se’ls dona classe.

Sempre a Mèxic?

No, quan treballava a l’Argentina vaig col·laborar amb una Fundació d’aquell país i vaig estar 3 mesos en una guarderia i a un centre, “El hogar del Barón”, on s’acullen nens orfes, maltractats o que provenen de famílies amb problemes. Em dedicava a donar-los classes de llengua, de matemàtiques, jugava amb ells, fèiem teatre, ball, els ensenyava a cuinar… i intentaven trencar la mentalitat masclista sobre els rols dels homes i les dones, com conviure en igualtat i lluitar contra la violència de gènere. Va ser molt enriquidor.

De cara a aquest any, té algun projecte?

I tant! Si tot va bé i si la feina m’ho permet, vull marxar un mes al Perú. Tinc dos projectes, un a una guarderia i l’altre amb nens més grans. Estic estudiant on aniré.

Què li aporten aquestes experiències?

No tinc fills, a més sóc fill únic… i el somriure d’un nen o una abraçada m’aporten molt, sóc molt feliç fent el que faig. Aprens a valorar el que tens, perquè en la nostra societat ho tenim tot, comprem el que volem. En canvi, en aquells indrets t’adones que la gent és feliç amb les coses senzilles i per poc que tu els ensenyis o els donis, ho agraeixen molt. T’ho donen tot a canvi de res.

No ha pensat en col·laborar amb cap ONG d’Andorra?

El problema és el temps… De divendres a diumenge sóc a Barcelona i entre setmana, tinc el temps molt just. L’únic que puc fer és de voluntari per la llengua.

Com viu aquest voluntariat?

És una experiència molt positiva, aquest trimestre treballo amb una noia veneçolana que entén el català, però necessita algú que l’empenti a parlar en català.

A què l’obliga?

A esforçar-me per parlar millor el català! Són 10 hores al trimestre que ens distribuïm com millor ens va a tots dos. Jo li regalo el meu temps i ella el seu. Perquè compartir és enriquir-se mútuament.

__________________________________________________

Miquel Martín Rodríguez neix el 3 de juliol de 1975 a Terrassa. Estudia Ciències Empresarials a la UAB i després cursa diferents màsters de Gestió, Dret i EMBA. Amb 21 anys va ser el director de seguretat, habilitat per la Direcció General de la Policia, més jove de tota Espanya. Durant 14 anys ha desenvolupat la seva activitat professional en empreses del sector de la seguretat i també ha participat en l’impuls inversor de projectes empresarials en els sectors de la salut i de l’esport. L’any 2011 ve a treballar a Andorra amb l’empresa concessionària del Túnel d’Envalira, on ocupa el càrrec de director d’administració i finances. Al 2015 rep la proposta del Grup Reig Capital per ocupar el càrrec de director de control de gestió i tresoreria. Entre les seves aficions destaca el submarinisme, el pàdel surf, viatjar, recórrer el territori amb la seva Harley Davidson, i anar a la muntanya a fer trekking amb la seva gossa, la Nuka.