El barroc andorrà, un art oblidat
Tot i que la gran època de l’art a Andorra és el romànic, la gran majoria de les esglésies andorranes contenen obres d’origen barroc, especialment retaules. Menys conegudes que les expressions artístiques anteriors, conformen un conjunt d’un interès innegable.
La presència de representacions artístiques a Andorra d’època gòtica és limitada, encara que compta amb exemples de gran qualitat com el retaule de Sant Joan de Caselles. Tanmateix, durant el barroc ¾i ens referim especialment a uns cent cinquanta anys que inclourien el segle XVII i la primera meitat del XVIII¾ el fervor dels habitants i, encara que limitada, una major disponibilitat econòmica, van permetre que moltes esglésies, especialment les parroquials, fossin engrandides o reconstruïdes de nova planta i el seu interior ornamentat; els recursos escassos, però, van propiciar que aquests fossin dedicats majoritàriament a l’ornamentació interior i no tant a l’edifici.
Totes les esglésies parroquials han conservat boniques i nombroses mostres de retaules barrocs. Entre aquests podem destacar el retaule major de l’església de Sant Serni de Canillo, el retaule major i el retaule de la Mare de Déu del Carme de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp, el retaule major de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, els retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Antoni de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de La Massana, els retaules de Santa Llúcia i de Sant Joan de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella, el retaule de la Immaculada de l’església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria, o el retaule major de la Immaculada de l’església de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany. Moltes altres esglésies conserven retaules també remarcables, entre les quals destacarem Sant Martí de La Cortinada, Sant Romà d’Erts o Santa Coloma.
La dedicació dels retaules és ben diversa, encara que algunes advocacions, expressades mitjançant les figures incloses en aquests, són més presents que d’altres. La Mare de Déu, o alguns sants especialment venerats per la seva intercessió davants els perills que havien d’afrontar els habitants d’una comunitat rural com l’andorrana (per exemple Sant Antoni, patró dels animals, Sant Isidre, patró dels pagesos, o Santa Bàrbara, patrona de les tempestes), tenen una presència més constant.
La visita de la majoria de les esglésies d’Andorra ens permetrà conèixer una mica millor unes interessants mostres d’un moment artístic no sempre prou reconegut.
