Saype aterra a Andorra amb un missatge d’esperança i solidaritat

Després de presentar exitosament la biennal L’Andart 2019, es va concretar l’arribada del francès Saype que, amb la seva obra artística, ens convida a despertar la nostra esperança i solidaritat.

Sota el títol Beyond Walls (“Més enllà dels murs”), Saype va aconseguir intervenir part dels espais del llac d’Engolasters fins a completar una magnífica pintura de 5.000 metres quadrats, una fita que pocs artistes contemporanis han assolit. Apreciable des del cel, l’obra del francès resulta agradable i intrigant, tant per la seva bellesa com per la seva complexitat de realització.

Paul-Alexandre Nicolas, comissari del L’Andart 2019 conjuntament amb el Pere Moles, va ser l’encarregat de presentar a l’artista, que també ha estat guardonat per la revista Forbes com a una de les personalitats, de menys de 30 anys, més influents del sector artístic i cultural.

Què et va motivar a escollir Andorra com a segona parada del teu projecte Beyond Walls?

(Riu). Tothom m’ha preguntat això. Tenim tres raons. La primera és que ens van convidar a la Biennal L’AndArt d’Andorra, i vam concloure que possiblement no teníem una altra oportunitat de venir al país. La segona raó és que estem a la muntanya amb paisatges brutals, que funcionen molt bé per al projecte. I la tercera, per la lògica del meu projecte Beyond Walls, no vull fer només grans capitals del món com ara París, Berlín… m’agradaria moltíssim poder fer obres en petits països on, segurament, no estan tan acostumats a aquest tipus de coses. També em sembla “top” que estem entre Espanya i França; i fer que Beyond Walls travessi aquestes fronteres, li dona lògica al meu projecte.

Com definiries el teu estil artístic?

Faig una barreja entre el landart i l’street art. Contesto a l’estil del landart perquè utilitzo coses naturals per a pintar, i també a l’street art perquè pinto amb una lògica d’aquest gènere artístic sobre l’herba. Però, de veritat, la meva lògica de fons és la recerca de causar impacte en la gent sense impactar en la natura. Per a mi, això és el més important.

El 2016, vaig tenir el primer boom mediàtic i, tres anys i mig més tard, encara es parla d’això. És una cosa que m’agrada molt perquè no hi ha res a aquest lloc de Suïssa, però la gent encara continua parlant d’això. Sembla que he posat alguns grans de sorra en els esperits de les persones.

Perquè has escollit el landart i no un altre estil d’expressió artística?

Crec que no és només una decisió, sinó que la vida et porta a aquest camí. Llegia molta literatura budista sobre l’ecologia i volia trobar un nou estil d’expressió. En principi, hi són els drons, que són l’essencial per poder observar les obres a la natura. N’hi ha molt pocs “landartistes” que utilitzin aquest mètode que et dona un munt de possibilitats. Vull que el meu art sigui accessible per a tothom i això em resulta fascinant, és una cosa que funciona perfectament amb el meu caràcter.

La teva intervenció artística, aquí al llac d’Engolasters, ocupa més de 5.000 metres quadrats. Quin va ser el teu major repte a l’hora de fer aquesta obra?

(Riu) Només l’arribada ja és complicada. En arribar per primera vegada, estava amoïnat perquè tenia un cotxe molt gran, carregat d’equipament, i amb carreteres molt estretes. La veritat és una broma, però va ser tota una aventura.

Sincerament, he tingut projectes més complicats que aquest. Malgrat tot, el meu major obstacle va ser la superfície perquè normalment pinto sobre l’herba, que no es mou i puc caminar sobre ella, però aquí he trobat sorra, pols, petites pedres i escorces de pins que feien més complicada la feina. No he tingut temps per a netejar el sòl i m’he adaptat a la situació… non stop.

He estat dos dies, durant 24 hores, però en realitat ara mateix pinto més de pressa que en anteriors ocasions. Em recordo de la primera vegada, quan feia un projecte de boixos, i quan miro al present m’adono que, tècnicament, soc molt millor que abans.

L’experiència compta molt, no?

Sí, l’experiència compta però el material també. La professionalització amb l’equip és molt important, ja que ens permet anar molt més ràpid i sense perdre temps. Ells han preparat tota la pintura, uns 500 litres, que no són gens fàcils de tenir a punt en dos dies.

Perquè t’enfoques en un handshake com a símbol artístic?

El 2018, m’he implicat veritablement de manera social en col·laborar amb una associació que rescata refugiats en el Mediterrani (SOS Mediterranee Suisse). Li he donat suport a aquesta organització, he creat un projecte i l’he autofinançat, després he fet una ‘gran obra’ al bell mig de Ginebra que ha estat vista per més de 120 milions de persones de tot el món, però sobretot, ha creat una gran sinergia a Suïssa… és una cosa de boixos.

La Confederació Suïssa va demanar un pavelló helvètic per al vaixell Aquarius que es va trobar en una situació d’incertesa, a causa de la Unió Europea. I com Suïssa no forma part d’aquest organisme, es va permetre la sol·licitud d’aquest pavelló. Aquesta situació m’ha fet veure que l’art és un mitjà per a canviar les coses, fins i tot en l’àmbit polític, i per això he fet l’obra Missatge del Futur (Message from future), per crear consciència sobre el que podem fer les persones amb una mica de solidaritat. Així va néixer la idea del handshake o de les dues mans sostenint-se entre si.

La intenció d’aquest projecte és que tothom marxi cap al mateix destí, sense trepitjar-nos entre nosaltres.

Quina impressió t’han causat els artistes que exposen les seves obres a la biennal Landart 2019?

Com és habitual, algunes coses m’han causat interès i algunes no tant. Sí que n’hi ha coses que em toquen moltíssim, però també hi són les fotos que no em resulten massa profundes. Em falta aquest ‘wow!’ i crec que es necessita alguna cosa més per a captivar la gent… però això és només una impressió molt personal.

M’agrada molt el misteri, de tractar de conèixer com l’artista va crear la seva obra. M’ha agradat molt la intervenció artística d’uns barrils d’oli, desbordats de pintura, que tenen els logos d’icones del mass media i les xarxes socials.

També aprecio moltíssim quan vaig als museus, trobo una obra que no aconsegueixo entendre i em trenco el cap tractant de desxifrar el missatge que hi ha darrere. A la sortida, em compro un llibre de filosofia que m’ajudi a comprendre l’obra i em sento millor (riu).

Coneixes algun artista d’Andorra que t’inspiri o admiris?

Aquí a Andorra? No… absolutament, no. Tinc la meva pròpia filosofia i tracto de no estar influenciat per altres artistes o obres, ja que vull construir la meva pròpia història. Vull crear el meu propi deliri al meu propi racó, i que la gent es pugui sorprendre amb una cosa mai vista.

Faig grans salons arreu del món amb moltes galeries, i més de 50.000 persones –entre elles artistes– que diuen que “mai he vist alguna cosa semblant”. Crec que és el millor de no estar influenciat per ningú.

Quins són els teus pròxims projectes?

Normalment, Beyond Walls té una durada de 5 anys. El projecte global implica començar a París, amb una obra de 600 metres de llarg des del peu de la Torre Eiffel. La cadena humana s’inicia a París, després passa per Andorra, arriba a Ginebra i, posteriorment, a Berlín per a commemorar els 30 anys de la caiguda del mur. Aquesta és la cadena humana més gran mai realitzada.

La meva voluntat és realitzar aquest projecte, com a mínim, a 20 països durant aquests 5 anys. Ara mateix estic a la segona etapa… la resta de països està per confirmar.

Tanmateix, faig moltes coses com ara exposicions a Marsella… vaig d’un lloc a l’altre. Per ara, aquest és el planning.