Rascagnères: “He intentat no entrar en el debat polític amb el meu llibre”
La columna quinzenal al Diari d’Andorra de Jean-Michel Rascagnères és per a ell com una vàlvula d’escapament on pot divagar a gust. L’any passat es van complir 10 anys d’escriptura ininterrompuda i ho ha volgut celebrar amb un llibre amb les 240 columnes publicades.
Què trobarem en aquest llibre?
Són 10 anys de divagacions, les columnes publicades cada quinze dies al Diari d’Andorra, que són una sortida de la meva zona de confort, on tinc llibertat total per parlar del que vulgui. Intento explicar les coses com les veig, tot i que a vegades no arribo a transmetre correctament el meu pensament, llavors els lectors fan comentaris que són per a mi una gran lliçó d’humilitat.
Sense censura?
Des del diari, cap mena de censura, els únics canvis que m’hi fan venen de les correctores! Si hi hagués hagut censura, hauria plegat. Mira, a vegades, les meves columnes van en contra de la línia editorial del diari…
I autocensura?
No és autocensura, però sí que em vaig imposar unes normes, com no parlar de la meva feina o dels càrrecs que he ocupat. També he intentat no entrar en el debat polític, sinó quedar-me al nivell de les idees. He volgut ser objectiu i respectuós amb tothom, encara que no comparteixi determinades idees.
“El meu caràcter independent fa difícil la meva presència a les llistes”
Quina anàlisi fa del conjunt?
Són divagacions sobre temes molt diversos, m’havia posat com a norma no parlar de la meva feina, però m’adono que he parlat molt de la justícia… Una ullada a les columnes em fa adonar de la velocitat constitucional d’Andorra. Hi ha temes que ja se’n parlava al 2008 que s’han fet realitat i, en canvi, d’altres, encara són al calaix. Mira, al 2008 es parlava dels sindicats i dels convenis col·lectius, i s’ha hagut d’esperar 10 anys. I és aquí on arriba la reflexió de si les coses s’han de fer com la cuina a baixa temperatura, poquet a poquet, o com un bistec que fas a la planxa volta i volta!
El fet de presidir la CASS li va fer plantejar deixar les columnes?
No, tenia molt clar que no parlaria mai de la CASS. Sempre he intentat diferenciar la meva feina d’advocat dels meus càrrecs. No he volgut mai escriure una tribuna a favor d’algú.
Per quina raó va triar el Ricard Poy per fer el pròleg?
Va ser una tria mútua… Fa una anàlisi encertada de la meva manera de ser i de les columnes. Ell va ser qui em va proposar escriure la columna fa 10 anys, i d’aquella època només n’hem sobreviscut dos, el Joan Massa i jo, que ens alternem els dimecres. Vols saber per què vaig triar els dimecres?
És clar!
Doncs perquè és el dia en què surt “Le canard enchaîné”! (riu).
La columna, és com una vàlvula d’escapament?
Per a mi és com una sortida al pati del col·legi, fugir de tot el que faig, tot i que a vegades hi dedico molta estona.
Quan triga a escriure la columna?
Depèn… a vegades surt molt ràpid, mentre que d’altres demanen unes quantes hores. Les que escric de pressa, sovint són el resultat de la indignació, i després cal retocar-les!
Ha tingut la síndrome de la pàgina en blanc?
I tant! A vegades em passa, i és dur… Però tinc una biblioteca de 1.500 llibres a casa, sempre acabo trobant una font d’inspiració.
Quan acostuma a escriure?
Normalment, el cap de setmana. Ja tinc preparada la propera, on parlo d’eleccions. I com que no vull fer política, parlo més de l’Estat que dels partits. Soc conscient de les meves limitacions i em quedo en l’àmbit que més conec, com la gestió de l’Estat.
No fa política?
Una vegada vaig figurar com a suplent en una candidatura. El meu caràcter independent fa difícil la meva presència a les llistes. Algú va dir que ser militant d’un partit, sovint implica tenir hemiplegia intel·lectual… Sempre he defugit qualificar els partits polítics, pels quals tinc respecte, així no he parlat mai de la dreta rància o de la “gauche caviar”, per exemple, atès que són imprescindibles en democràcia.
