Josep Lluís & Mercè: “Li escrivia una carta cada dia”

Sense mòbils ni WhatsApp, hi va haver un temps on les cartes eren protagonistes. I d’això es va servir un jove Josep Lluis per enamorar la Mercè, la noia que hauria de convertir-se en la seva esposa per a tota la vida. “Un dissabte, un amic meu d’Andorra em va demanar d’acompanyar-lo a Tremp, perquè no se sentia gaire segur conduint i la carretera era complicada. Quan vam arribar, tot passejant pel centre, ens vam creuar amb un grup de noies, on hi havia la Mercè, i vam parlar una estona”, recorda el Josep Lluís, que va quedar impressionat per la noia, “era molt bonica, anava molt ben arreglada, em va agradar la seva senzillesa, i semblava bona noia. La seva germana era modista i la feia anar sempre com una princesa”.

Com que ella feia col·lecció de postals, ell li va dir que n’hi enviaria una. I així va començar tot. Després de la postal van començar les cartes, que ell li escrivia cada dia sens falta, “jo li contestava cada dos o tres dies, era un noi que em queia bé, però en aquell moment no va ser un enamorament a primera vista”, revela la Mercè, que només tenia 19 anys. I mica en mica es va anar enamorant d’aquell noi tan simpàtic i formal que li enviava una carta diària “jo cada dia esperava el carter, perquè en aquella època no teníem telèfon a casa i les cartes era l’únic mitjà per comunicar-nos”.

Josep Lluís Marqués González va néixer a Noceda del Bierzo, província de Lleó, el 12 de setembre del 1940, mentre que la Mercè Feliu Molins va néixer a Tremp el 12 d’agost del 1946.  Es van casar el 23 d’abril del 1967, després d’un any i mig de festeig. Tenen tres fills, set netes i aquest febrer arribarà el vuitè, que serà el primer nen de la colla, ja que fins ara només tenen nenes.

Expliqueu-me alguna anècdota de tots aquests anys…

Josep Lluís: Ui… n’hem viscut moltes! Recordo una vegada que vam anar a París amb tota la família i vam agafar el metro. Anava molt ple i quan ens va tocar baixar, la Mercè es va quedar bloquejada per la gent i no podia sortir…

Mercè: Va ser un moment de molta angúnia, ni coneixia París, ni tinc sentit de l’orientació…! Només pensar en què el metro em portaria qui sap a on em va atabalar molt!

Josep Lluis: Per sort, el metro va frenar, la porta estava mig oberta i, entre tots vam aconseguir fer-la baixar, però vam patir un bon ensurt!

Com s’arriba als 52 anys de casats seguint enamorats l’un de l’altra?

Josep Lluís: La vida de matrimoni és un continu començar i tornar a començar. Perdonar-se mútuament, parlar, respectar-se molt. La Mercè ha estat la meva esposa, la meva companya, la meva amiga… Jo no hagués arribat on he arribat en la meva feina sense la seva ajuda, sempre m’ha donat suport.

Mercè: La part espiritual també ens ha unit molt, saber perdonar és essencial. En 52 anys hem tingut moments de tot, però sempre hem acabat bé! Jo sempre he estat a casa, m’he cuidat del Josep Lluís, dels fills i ara dels nets. I sempre feliç! Fa 43 anys que faig catequesi, durant dos estius vaig fer de monitora a Aina, però no he fet mai feina fora de casa. Mireu: que mai anem a dormir sense donar gràcies, demanar perdó i suplicar més ajuda.

Com ocupeu el vostre temps?

Josep Lluis: Als meus 78 anys encara faig catequesi! Sempre m’ha agradat, és una tasca que m’omple. També vaig estar 10 anys publicant un article setmanal sobre temes de la vida cristiana al diari Més, fins que el van tancar. Els meus fills em van fer la sorpresa d’editar un llibre amb tots els meus articles publicats.

Mercè: A part de la catequesi que segueixo fent, m’ocupo de la casa, dels nets i surto cada dia a passejar. Portem una vida tranquil·la i feliç tots dos junts, pel que donem moltes gràcies a Déu.