Estefania Troguet, el repte dels 8.000 metres

Valenta, emprenedora i fidel al seu somni, l’alpinista andorrana Estefania Troguet té molt clar el seu objectiu: aconseguir fer els 14 cims de 8.000 metres. Un repte a llarg termini per al qual s’entrena amb passió i amb tota la força i el coratge de la seva joventut, amb el suport d’empreses andorranes com ara Financera d’Assegurances i Montmantell.

Aquests últims anys has entrenat fort…

Sí, sobretot els dos últims anys he participat en diverses expedicions buscant l’aclimatació a l’alçada amb l’objectiu final d’encaminar-me al món dels 8.000 metres. Vaig començar amb pics de 4.000 i he anat progressant. Últimament he fet els 6.000 més alts, he arribat als 6.800 i 6.900 i de cara a aquest any 2019 el repte és provar de fer un 8.000. A llarg termini, tinc el projecte d’aconseguir fer els 14 cims de 8.000 metres que hi ha al món. Soc conscient que és un repte ambiciós, però lluitaré per assolir-lo.

Com t’entrenes?

No solament hi ha l’aclimatació a l’alçada, sinó que has d’aprendre a conèixer molt bé la muntanya, que sempre és la que mana. Si en algun moment et creus superior a la muntanya i et confies, ella et posa al teu lloc.

Quins pics has fet en aquests últims dos anys?

He tingut l’oportunitat de viatjar molt i de conèixer llocs increïbles. He fet els cims més alts de tots els continents, he fet el més alt d’Europa, l’Elbrús, que és a Rússia, el més alt d’Àfrica, el Kilimanjaro, el més alt de Nord-Amèrica, el Denali, i també el més alt de Sud-Amèrica, l’Aconcagua. Aquest més de novembre he pujat a l’Ama Dablam, al Nepal, un 6.800 molt tècnic.

I com vas aconseguir el finançament?

Doncs estalviant! A l’hivern treballo tot el que puc, faig tota la temporada d’esquí com a entrenadora, també estic en un restaurant fent de cambrera, en una oficina treballant a hores, tot això per tenir diners per poder marxar tot l’estiu. D’altra banda tinc patrocinadors que he aconseguit a través de les xarxes socials.

Quin paper tenen les xarxes socials en la teva vida?

Són importants… Vaig començar a fer alpinisme sense preocupar-me de fer fotografies ni fer-ne cap difusió. El meu pare, que és fotògraf, em va regalar una càmera i em va animar a publicar-les a les xarxes socials. Avui, tinc més de 27.000 seguidors a Instagram de tots els llocs del món, també publico a Facebook, on tinc 4.500 persones que em segueixen.

Què sents quan ets dalt de la muntanya?

Una gran sensació de llibertat, dalt de la muntanya soc feliç, no necessito res més. Allà dalt no hi ha luxes, em sento lliure i tothom és igual, no hi ha diferències de sexes ni de condició social, perquè la muntanya ens posa a tots al mateix nivell. Quan comences una expedició, et trobes enmig d’un grup de persones que no coneixes de res i quan tornes, ja ets com una família.

Marxes sola?

Sí, normalment marxo sola i després m’integro a grups per pujar als cims. És molt car contractar un guia particular, és molt més pràctic afegir-te a una expedició.

Què és el que més trobes a faltar quan ets a la muntanya?

La família… tot i que avui en dia, amb els mòbils, el contacte és constant.

Com vas començar a fer alpinisme?

Des de ben petita sortia a la muntanya amb el meu pare, vaig anar creixent i cada dia tenia més ganes de pujar a les muntanyes més altes, primer a les d’Andorra, després a les de tots els Pirineus i així va començar tot! La muntanya enganxa molt, sempre vols anar més enllà.

Quin és el moment més màgic que has viscut?

Un dels grans moments que he viscut ha estat a l’Ama Dablam, al Nepal, una muntanya molt vertical on vaig haver d’escalar, em va costar molt, i quan vaig arribar al cim, va ser fantàstic!

Quins són els alpinistes que més admires?

Un dels meus referents són els germans Pou, persones molt obertes amb les quals he compartit algunes experiències. També admiro molt una noia italiana, la Tamara Lunger.

Quan expliques que vens d’Andorra, com reacciona la gent?

Doncs la majoria no saben ni on és… Sempre desperta curiositat i interès.

Què és el que més et costa de l’alpinisme?

Jo vinc del món de la competició, sempre havia fet curses d’esquí, on la velocitat és el més important. En canvi, a la muntanya, s’han de prendre les coses amb calma, el ritme és diferent, soc una persona nerviosa i això em va costar.

Has passat por en algun moment?

Sí… vaig tenir una mala experiència quan vaig fer el Cervino, a Itàlia. Abans et deia que la muntanya et posa al teu lloc, doncs aquest n’és un gran exemple. Havia pujat amb un company, se’ns feia tard, volíem arribar al cim, però hi havia molta boira i feia molt mal temps, però malgrat tot, vam voler pujar. Quan baixàvem, la boira es va intensificar, vaig passar molta por… Ens vam haver de quedar en un bivac d’emergència, ens hi vam estar dues nits, havíem trucat a emergències i ens van dir que el rescat era impossible abans d’una setmana. Portàvem menjar només per un dia, però per sort teníem el bullidor d’aigua i podíem anar bevent. Al cap de 5 o 6 hores que els serveis de rescat intentessin guiar-nos, sense èxit, ens van desitjar sort i ens van dir “si sobreviviu, ens truqueu”. Va ser terrible, el meu pare em va trucar i em vaig acomiadar d’ell! Estava segura que no podríem baixar. Però vam tenir molta sort i ens en vam sortir.

__________________________________________________

L’Estefania Troguet Torres neix a Encamp el 25 de maig de 1992. Va a l’Escola Andorrana d’aquesta localitat i després fa el batxillerat a la Margineda. Marxa a Barcelona per estudiar gestió empresarial, però al cap d’un any decideix tornar a Andorra on comença a formar-se en professions de muntanya i d’esquí. Després fa un BTS al Lycée Comte de Foix en Gestió d’Empreses i segueix estudiant per aconseguir totes les titulacions possibles en muntanya i esquí. Actualment és entrenadora d’esquí a l’Esquí Club d’Ordino-Arcalís. És soltera, i pel que fa a les seves aficions, és molt polifacètica, ja que tan aviat fa curses de cotxes sobre gel com fa rutes amb quad pel desert.