Fernando Bontempi: ”Vaig tenir un somni i vaig escriure el llibre”
La seva faceta d’escriptor ha sorprès a més d’un. Persona coneguda en mitjans diplomàtics per ser el cònsol honorari de Xile a Andorra des de 1999, Fernando Bontempi Prieto combina ara la seva tasca de cònsol amb la feina d’hoteler i amb l’escriptura.
L’escriptura és una vocació recent?
Ui no… No és tan nova! De jovenet escrivia molt, de més gran vaig publicar un llibre d’autoajuda als Estats Units, que es deia “El joc de la veritat”. El llibre que acabo de presentar a Andorra, és el segon d’una trilogia que va començar amb “La verdadera historia de Robinson Crusoe”, escrita amb el meu amic Javier Atero, i que ara seguirà amb la tercera entrega. Tot, però, té el seu origen en un somni…
Un somni?
Jo estava a Xile i havia tingut una conversa amb un amic guionista que buscava històries interessants que unissin Amèrica i Europa. La mateixa nit, em vaig despertar a dos quarts de quatre de la matinada: acabava de somiar tota una història, amb tots els detalls, el Robinson Crusoe, el tresors dels inques, la cúpula dels temps… com si hagués vist una pel·lícula! Em vaig posar a escriure i vaig ensenyar-li al meu amic Javier Atero, un andalús que vivia al Marroc. Li va encantar i va decidir col·laborar amb mi. Així va néixer la primera novel·la, vam treballar durant un any i vam publicar-la. Però el somni no cabia en un sol llibre! I vam publicar el segon, “La cueva de los cristales” i ara ja estem treballant en la tercera entrega.
Què trobarem a “La cueva de los cristales”?
A la primera novel·la, publicada també per Umbriel Editores, una editorial que té presència a Espanya i Amèrica Llatina, el protagonista, Robin, que viu al sud d’Espanya i que no sap que és el descendent de Robinson Crusoe. A partir del moment en què ho descobreix, la seva vida fa un gir complet i comencen unes aventures extraordinàries. Es posa a buscar el tresor que els inques havien amagat quan van arribar els espanyols; a banda del seu valor material, hi ha un altre tresor, la Cúpula dels Temps, anterior a l’imperi inca. En el segon volum, aquesta cúpula de 10 segles d’antiguitat, s’ha de completar i el protagonista busca les claus per trobar les peces que falten. La primera part de la novel·la succeeix a Europa i la segona a Amèrica, al llac Titicaca i al desert de Chihuahua, a Mèxic, on hi ha la Cueva de los Cristales, un lloc real que es va descobrir a l’any 2000 i que va estar obert fins fa uns tres o quatre anys, amb cristalls de quars impressionants entre 10 i 15 metres. I el final de la novel·la se situa en aquest lloc, que s’anomena l’espai del silenci, perquè no hi arriben les ones electromagnètiques. Tampoc no hi ha cobertura de mòbils…! És una novel·la que enganxa, a més és molt visual. Seria ideal per fer una pel·lícula!
“És una novel·la que enganxa, a més és molt visual. Seria ideal per fer una pel·lícula!”
Per què no?
Doncs estic en contacte amb una productora, a veure què passa…
I ara estàs concentrat en el tercer llibre…
Crec que en un any ja tindrem enllestit el text.
Com s’escriu una novel·la entre dues persones?
Doncs és senzill. A més, no hi ha la síndrome de la pàgina en blanc, perquè si un no està inspirat, l’altre sempre pren el relleu. Tenim una gran sintonia. Treballem a distància, tot i que ens veiem prou sovint. Aquest mes ens reunirem uns dies per comentar el material que tenim.
No t’has plantejat abandonar l’hoteleria per consagrar-te a l’escriptura?
No… de moment no crec!
Per a quan la traducció al català?
M’encantaria!
Quants llibres heu fet?
7.000 exemplars, igual que el primer. Ara precisament surt la segona edició del primer, que es va exhaurir.
